El dofí
Fa cosa d’un mes, en un moment de recolliment, vaig veure un dofí a punt de saltar de l’aigua. Havia anat a visitar el columbari del cementiri i, en un nínxol veí al que jo visitava, vaig veure-hi una petita
Visions
Realitat o ficció,
explico coses que he vist.
La meva nina
Estic segura d’haver vist, sovint, una nina. Una nina diminuta que m’esguardava silenciosa, com un ninotet d’un racó d’un cromo que no veus si no pares esment als detalls i t’hi fixes molt i molt, més enllà dels protagonistes que
L’estació de tren
He fet el viatge de Barcelona al Pallars amb autocar infinitat de vegades. Des que en tenia divuit, primer cada quinze dies i, en els darrers anys, cada mes i mig o dos mesos. Feu comptes. Conec indrets i detalls
La gormanderia
Ja passa de taca d’oli, això de veure coses que no són. Soc una persona gormanda, sobretot de dolç. Al Pallars fem servir aquest adjectiu, gormand -a, en el sentit de ‘llépol’; no en el sentit que una persona és
L’àngel
He tingut molta sort. Avui he baixat a Barcelona i, tot i que no tenia intenció de quedar-m’hi a dinar, he decidit improvisadament anar a un restaurant del carrer de Muntaner on fan cuina saníssima. A l’establiment, força concorregut pel
Els gossos
Al carrer de la Riera Blanca tocant a la boca de metro de Santa Eulàlia, entre l’Hospitalet de Llobregat i Barcelona, el to que predomina és el gris. Ara parlo literalment: no vull dir que sigui un gris d’avorriment o
Els dits
Anava com un llamp cap a la nevera que tenim al garatge a buscar alguna cosa que havia de menester. Una llimona. He d’aprendre a anar més a poc a poc a fer les coses, però no hi ha manera
El déu
Aquesta visió es remunta a anys enrere, però m’he decidit a explicar-la perquè la impressió vívida que em produí es manté en el meu record. Fa entre deu i quinze anys el barri barceloní de Sant Antoni, entre la ronda
L’homenatge floral
Passejàvem distretament amb el Francesc per carrers secundaris del barri de Trevi, a Roma, mirant d’evitar les gernacions que es congreguen en aquesta ciutat a qualsevol hora de qualsevol dia de qualsevol mes de l’any. Ens en vam sortir, i
El president
Just abans de sopar, d’esma, vaig engegar el televisor. Com qui fa una acció inconscient i sense importància. Ocupada a parar taula, no va ser fins una estona més tard que vaig parar atenció a les paraules que l’aparell emetia
Els pitets
Al meu poble, que des del 2018 és Caldes de Montbui, hi ha una pastisseria i cafeteria on, de tant en tant, vaig a fer una xocolata: l’Alexandre. No hi vaig pas tan sovint com voldria… Hi fan una xocolata
La rosa
Mai no he fet una rosa de paper. He fet lliris d’aigua, que no presenten gaire complicació: tenen un sol pètal, o sigui que de seguida estàs. He fet flors indeterminades de paper de ceba, que també és molt fàcil
La bèstia
La bèstia era al brancal d’una porta, a la segona casa del raval que mena als afores del poble. D’aquell gris fosc i ajaguda a terra, tan llarga com ample era el portal, costava de veure si passaves encantat o
El muricec
Muricec, ratpenat, ratapinyada. Aquests tres mots per designar l’animal que ens ocupa, per no parlar de variants com buricec, mulicec o rampenat. Els diccionaris etimològics ens ensenyen que el nom al·ludeix a la semblança de la bestiola amb les rates
Els trossos
La veritat, fa molta impressió. Ja miro de recordar de seguida que és un efecte, una il·lusió, i que no és real. Però fa impressió i l’angúnia dura una estona. Vaig tan tranquil·la pel carrer i llavors, de tant en
La silueta
El cadàver ja no hi era. Vaig passar de pressa i em vaig estremir de pensar el que havia trepitjat. Per vergonya no ho vaig fer, però hauria volgut espolsar-me de seguida el sols dels pantalons per por que aquell
Els ulls
Tinc un forat als ulls. Un forat a cada ull, vull dir. Per aquest forat hi entren coses: branques d’arbre que el vent ha fet caure, ocells despistats, llum. Obro molt els ulls per intentar veure-hi bé, però a vegades
La parella
Ara no us penseu que m’agrada tafanejar. Bé, potser una mica… Aquell dia senzillament descansava una estona en un banc del passeig marítim abans de tornar a la feina, al migdia. Allò que vas saltant d’un pensament a un altre
La gata
Matí de dimarts al metro. Caminava mig adormida cap a la feina, i devia fer molt mala cara. M’esforçava a eixorivir-me, a dreçar l’esquena, parpellejava de pressa. Per un moment la son marxa, però si bado tornarà de seguida. Quan