La bèstia era al brancal d’una porta, a la segona casa del raval que mena als afores del poble. D’aquell gris fosc i ajaguda a terra, tan llarga com ample era el portal, costava de veure si passaves encantat o pensarós; per això els pocs vianants del carrer no s’aturaven. Però a mi em vaga de mirar-me les coses i allò era prou extraordinari per aturar-se.
Com que jeia a terra i era tota un feix, no li podia endevinar l’anatomia. No li trobava ni cap, ni gorja ni potes. No era un gos, no era un gat gros ni una fetgina. De fet, el que em va cridar l’atenció va ser el pelatge burell, amb tot just alguna espurna més clara. Semblava que es movia amb una respiració profunda. Les cerres eren llargues i gruixudes, pentinades cap al llom i la cua. Si en tenia, de cua.
A la vista hauries dit que era un pèl fort i aspre, punxent i esgarrifós al tacte. És com m’imagino el pèl de les rates grosses, tot i que òbviament no n’he tocat cap i em puc estar de fer-ho. Que fos una ratota també quedava descartat, perquè feia l’embalum de set rates de claveguera, o més.
Pensar en el pèl de les rates em va anguniejar. Li vaig suposar, a l’extrem que mirava cap a mi, uns ullets rodons, petits i vermells. En un tres i no res, allò havia passat d’extraordinari a inquietant, i d’inquietant a perillós. Se’m va encendre una alerta i vaig engegar a caminar de pressa. Vaig fugir.
Vocabulari pallarès
fetgina: fagina.