… E, F, G, H…

Torno a dedicar l’apunt als meus companys de la classe de Braille, que són gent molt valenta.

Ja ha fet un any que vaig començar les classes de Braille a l’ONCE. A l’apunt A, B, C, D… hi explicava les beceroles del codi i les meves primeres sensacions. Durant aquests mesos he resseguit, primer, lletres soles; després, paraules; finalment, frases, paràgrafs, textos. Ja llegeixo rètols i plafons, a poc a poc i si no em feu posar nerviosa. Ara bé, res en comparació amb l’habilitat i rapidesa dels meus professors, el Jordi i la Susi, que passen el dit per la línia com qui en treu la pols!

Memoritzar l’abecedari del codi Braille és assumible: els relleus es distribueixen seguint certs patrons, com deia en el primer apunt. T’aprens de la a a la j; de la k a la t es fan afegint un punt 3 a les anteriors; igualment, de la u a la z. prenen com a base lletres que ja has après. Encara hi ha més lletres, signes de puntuació i símbols, però controlar l’abecedari t’anima a integrar la resta. En acabat comences a sentir parlar de les operacions matemàtiques, les fraccions… i això ja són figues d’un altre paner –quan el Jordi ha tocat aquests temes, jo m’he posat a xiular discretament.

Les frases senzilles dels inicis es van anar complicant amb ç, ü, “ , ? i altres delícies. Arriba un moment que els nous signes et fan ballar el cap, perquè quan la polpa del dit ja distingeix la b i la l, per exemple, o la j i la w, un altre criteri pren importància a banda de la forma: l’altura en què se situen els relleus. La coma i el punt, sense anar més lluny, es confonen fàcilment. També la e i l’interrogant. Hi ha moments en què t’estàs una estona bufant i tornant sobre la mateixa seqüència.

Aquest hivern he llegit el conte infantil De què fa gust, la lluna?, de Michael Grejniec, en la fantàstica edició en Braille del Servei Bibliogràfic de l’ONCE a Catalunya. Una tortuga es mor de ganes de saber quin gust té la lluna, i com que no arriba a mossegar-la demana ajuda a l’elefant, que reclama la girafa, que convoca la zebra… i vinga animals. L’últim animal fa un cop d’efecte, però no faré espòiler. La qüestió és que fins i tot en una història senzilla com aquesta hi trobem dificultats per a lectors primerencs: apòstrofs, guions, cometes, interrogants, exclamacions, etc. Ara, quina satisfacció, anar avançant pàgina rere pàgina!

En la lectura, preveure el text que seguirà és molt útil i ens dona agilitat. Com quan llegiu acaronant les línies amb la vista, llegint en Braille s’anticipen els mots que segueixen. Això és una ajuda i també una trampa, perquè si et refies de la predicció ja no estàs atenta al tacte, i la predicció pot ser equivocada. Per exemple, si llegim “és una vella taf…” segurament anticiparem tafanera. Però llavors el dit no trobarà la a que cerca i tindrà dificultat a identificar la u del mot que en realitat hi ha escrit: tafurera. Tot i que una vella tafanera podria tenir la seva història, no cal dir que una vella tafurera és infinitament més interessant: una padrina vestida amb tern i barret que juga timbes de pòquer, on vas a parar! Ai, que me’n vaig del tema… Però, vaja, no heu ensopegat mai així en una línia? Doncs en Braille passa igual.

L’antídot del Jordi perquè no ens refiem de les suposicions són textos endimoniadament difícils, històries inversemblants farcides de paranys: xifres, parèntesis amb dades diverses… Com ara un text sobre monuments del món en el qual he après que a Indonèsia hi ha un complex de temples anomenat Borobudur que té 2.672 panells de relleu i més de 500 estàtues de Buda. No digueu que ho sabíeu, perquè no m’ho crec!

Un altre tret del procés d’aprenentatge del Braille que també ocorre en l’aprenentatge de la lectoescriptura és que, mentre aprens el codi, és molt difícil retenir la informació del que llegeixes. Tot just aquest hivern he començat a arribar al final d’un paràgraf recordant el que hi diu.

El meu repte actual és reduir l’interlineat. Fins ara m’he pogut centrar en cada línia. El llibre que acabo de començar, sobre Agatha Christie, té les línies bastant enganxades. Temptejo la primera pàgina una mica inquieta, perquè sé que passaré dies desorientant-me i equivocant-me contínuament. Em ve al cap una cosa que va dir el Jordi a classe el darrer dia: “Aprendre Braille és un repte que et confronta amb tu mateix”. I és ben bé això, com en qualsevol aprenentatge: la qüestió ja no és el Braille, sinó la meva pobra perseverança, la dificultat per tolerar la frustració i la lluita contra la sensació que no progresso. Vet aquí l’aprenentatge de veritat.

Nota: Per il·lustrar aquest apunt he fet una fotografia de les lletres e, f, g i h en Braille, compostes amb bales de vidre en un raconet d’un camí de terra. No vulgueu saber les vegades que he perdut de vista les bales i la quantitat de fotografies que he fet per veure, una vegada ampliadíssimes, que les bales estaven tortes. Llavors les volia adreçar, però són tan xiques i a mi em costa tant veure on poso els dits que tocava la del costat i se m’esbarriava tot. Ha estat una bona murga. I, de nou, la qüestió torna a ser la capacitat de perseverar, amb la frustració sempre a punt i amb la necessitat d’acceptar l’error. Al final m’ha hagut d’agradar aquesta que veieu!