Hi ha llocs que ens queden fixats en la memòria i en l’ànim com una marca de foc. A Gerri de la Sal hi havia el recer de l’Estevet, un racó que fan casa Carrutxo i casa Estevet al sòls de la baixada que ve del carrer de Sant Sebastià. A l’esquerra i abans de passar sota la porxada de casa Morreres, les façanes es presten a delimitar aquest escenari, que resulta ser un esquitx de plaça, tot just l’espai que es necessita perquè el sentit de comunitat hi faci plantar dos bancs en escaire i perquè s’hi aplegui una colla de gent. Una clica, com es diu en aquesta terra. El racó convida discretament el passant a aturar-s’hi, el distreu del camí: és un espai a l’abric del vent i exposat al sol, hi ha lloc per seure i companyia. Si en diem recer i ens permet arrecerar-nos-hi és perquè resguarda físicament, però també per la calidesa de l’acollida.
Avui dia, no sé com és el recer de l’Estevet, ni si la gent de Gerri encara hi acudeix. Només puc parlar del recer on vaig passar hores i hores de la infantesa. Al recer de l’Estevet hi podies trobar alguns veïns i veïnes que s’hi reunien cada dia. L’horari variava al llarg de l’any: més a primera hora de la tarda a l’hivern, per aprofitar la mica de sol i de llum, i més cap a mitja tarda a l’estiu, havent fet la migdiada. Era un espai intergeneracional, tot i que a qui més li vagava d’estar-s’hi era a la gent gran. I a mi.
L’amfitriona era la Genoveva, de casa Estevet. La Genoveva treia fins al llindar de casa la cadira de boga i hi seia com una reina, disposada a rebre els contertulians i a donar-los conversa. Recordo sobretot el mocador negre que li cobria els cabells, lligat sota la barbeta; l’ampla falda que feia el seu davantal fosc de quadrets i, per damunt de tot, la dolçor de la seva presència. La Genoveva era “casa”, sobretot perquè escoltava des de l’experiència d’una vida viscuda i d’una intel·ligència fina.
Els habituals del recer eren la Pilara, el Pepe i la Jovita –ell, amb la primera e oberta; ella, amb j castellana–, i la Paquita –la meva mare. La meva germana, que també hi havia passat estones, m’ha ajudat a recordar altres noms: el Doroteo, la Mariona del Narcís i el seu home –a qui el nom de casa li va prendre el propi, em temo. Tots feien anar la llengua i les dones, a més a més, movien amb destresa el ganxet o les agulles de mitja. La Genoveva feia pujar gruixuts mitjons de llana, la Jovita era més de costura fina i la meva mare hi havia teixit algun jersei que encara porto.
Les agulles no paraven sinó per escoltar amb més atenció. El fil quedava, llavors, suspès en l’aire, i el cabdell restava quiet. Perquè, sens dubte, més enllà del sol tebi d’hivern o de l’airet de la tarda d’estiu, el que et feia tornar cada dia al recer eren les converses que s’hi descabdellaven, el fil dels relats que s’hi compartien i alguna xafarderia sense malícia dita a mitja veu. I si parlo de relats he de fer honor a la Jovita, una rondallaire nata que mai no acabava les històries i les explicava amb un amplíssim somriure que semblava dir: “T’agrada aquest conte? Doncs en sé molts més!”. Al costat, el seu home l’escoltava en silenci. El Pepe devia parlar una hora o altra, però jo només recordo el seu posat recte i atent rere les ulleres de muntura grossa.
Les converses m’envoltaven i a vegades no hi entenia gran cosa, però l’entorn em resultava absolutament confortable Tant de bo pogués recuperar ara aquella sintonia! Lamento dir que, gràcies a la meva gran capacitat per badar, no hi vaig aprendre tot el que hi hauria pogut aprendre. Sí que vaig absorbir-ne, en canvi, la bonesa.
En un món que ens inocula l’individualisme, quins espais d’aplec espontani queden? No em refereixo a associacions, clubs o cafeteries, on ens ajuntem amb persones afins. Vull dir indrets públics on pots acudir sabent que hi trobaràs companyia i conversa; sense quedar, sense triar els convocats i sense un tema concret per tractar. Fora de Gerri no he tornat a tenir a l’abast un recer. És una pràctica difícilment exportable a les ciutats i per a persones aqueferades.
Sí que he vist, sense participar-hi, aplecs instituïts com aquell de l’Estevet. A l’Hospitalet de Llobregat, per exemple, a començament dels anys dos mil hi havia la plaça dels Ocellets –de los Pajaritos, la van batejar primerament–, on fins i tot l’alcalde sabia que hi podia anar a trobar un sanedrí de jubilats.
Més recentment m’he fixat, a Caldes de Montbui, en unes veïnes que els capvespres d’estiu treuen cadires a la porta de casa, en una vorera estreta. Celebro veure com els cotxes fan per manera de no tombar la mestressa que seu d’esquena al carrer per fer rogle amb les altres.
Als afores de Caldes, m’agrada anar a seure al pedrís de l’ermita del Remei. Seria un bon recer, perquè hi toca el sol de tarda. Això sí, és un pèl lluny; també hi faltaria una empara per al vent i, sobretot, em caldria portar-hi clica. Bé, tot és proposar-s’ho! També hi ha un banc d’obra en un lloc que deu ser concorregut, perquè dona a la riera i a les hortes. Llàstima que no té respatller… Després que el recer de l’Estevet deixés el llistó tan amunt, trobaré un recer a Caldes?
Vull pensar que en molts pobles encara existeixen aquests espais: recers físics i emocionals que et protegeixen de la gisca de l’hivern i d’altres inclemències de la vida, que et contenen i et confirmen com a part d’una comunitat.
Lèxic i expressions pallaresos (d’acord amb el context)
clica: colla de diverses persones.
gisca: aire molt fred.
sòls: capdavall, part de baix.
Com sempre, Eva em fas tornar als bons temps de la meva infantesa.
He vist la meua padrina Genoveva amb tot detall, he sentit la seua dolçor i el seu somriure.
Moltes gràcies i ja saps,
T’ESTIMO
Gran dona, la teva padrina Genoveva!
Molt maco el relat, jo he viscut aquests temps en uns altres llocs, gràcies Eva.
Em fas enyorar el que no he tingut mai, Eva! A cada barri hi hauria d’haver un recer com aquest de l’Estevet!
😍😍
Com sempre, molt ben explicat, i m’ha transportat als estius d’infantesa al poble de la meva mare. Moltes gràcies, Eva
Com sempre, molt entranyable!