Al carrer de la Riera Blanca tocant a la boca de metro de Santa Eulàlia, entre l’Hospitalet de Llobregat i Barcelona, el to que predomina és el gris. Ara parlo literalment: no vull dir que sigui un gris d’avorriment o de tristor sinó que, senzillament, l’asfalt és gris, les edificacions són grises, les persianes estan abaixades i són grises. És un lloc de pas, poc acollidor per estar-s’hi o posar-hi botiga. El carrer de la Riera Blanca s’enfonsa sota el pont del metro i en aquell encreuament hi ha un nus apagat. Tot i això, la gent hi transita sense parar, de manera que hi corre una mica de vida. Algú ha pintat una mena de tòtems a les columnes que sostenen la via i això ha afegit interès al lloc. Quan jo vivia a l’Hospitalet, fa uns quants anys, era un espai gris sense gota de color, i justament en aquesta grisor em va sorprendre el que vaig veure.
Un vespre tornava cap a casa pujant per la Riera Blanca des de la boca de metro. Era al començament de la primavera, tot i que la primavera no es deixava veure en aquell indret. I llavors, la visió: vaig escunçar una quadriga de gossos salsitxa de pelatge castany. Portaven sengles vestits de color turquesa. Continuo parlant literalment. Bé, amb la llicència del mot quadriga, que només trobareu definit com a ‘tir de quatre cavalls’. En aquest cas eren gossos, però el mot hi escau molt perquè els animals tibaven les corretges com si fossin al circ romà, i això era hilarant sent com eren tan menuts i de potetes tan curtes. Tiraven musell i cosset endavant percaçant amb determinació alguna cosa. Aquell acoloriment sobtat del trajecte cap a casa em va fer esbatanar els ulls. La rialla em va venir als llavis quan, aixecant la vista, vaig trobar la senyora que menava aquell conjunt peculiar: una dona vestida amb una jaqueta de color blau clar tirant a turquesa, molt alta i prima, amb un recollit de cabells enfilat per sobre el cap. La dona seguia com podia els animals estrenyent fort la mà per subjectar les corretges i, encara que sembli impossible, els salsitxa tibaven tant com ella els podia retenir. A pesar de tot, mantenia una expressió impertorbable i elegant.
Tot plegat semblava una aparició. Però parlo de fa nou anys, potser, i encara hi veia força bé. Creieu-me quan us dic que aquesta estampa és veritat de la bona.
Post scriptum
Dies després de penjar aquest apunt he tingut una sorpresa: la Susana, veïna meva, m’envia una fotografia que va fer just a l’indret gris on vaig veure la quadriga de gossos, on Riera Blanca s’enfonsa sota el pont. Vegeu quina imatge més bonica i quin missatge més potent de la Susana: “Riera Blanca, sobre el pont, un dia feiner. Sempre, després del gris, poden venir més colors.”

Foto de: © Susana Navarro, 2025
Bona tarda Eva, tota la raó, és gris aquest carrer, però tinc una foto que atrapa algo espectacular.