A favor del fred

Ja som a mig hivern i a Caldes no hi fa fred. El fred passa de llarg, en aquest poble que ara és el meu. Aquests dies ha plogut i diuen que en fa, de fred. Bah! No en fa molla. Estic molt enyorada del fred del Pallars.

Sé que el fred té molt mala premsa i la gent se’n queixa com si fos una cosa indesitjable. Només cal veure què entenem per “bon temps”: a tothom li ve al cap un dia assolellat. Doncs a mi el fred m’agrada i em disposo a defensar-lo. Dit això, segur que hi ha moltes raons científiques que avalen el fred, però jo no soc d’aquest ram i no hi entraré. Les meves raons són emocionals i estètiques.

Vaig néixer al Pallars l’any 1971. Ara deixaré anar un tòpic: quan era petita feia més fred. I és cert: feia més fred, nevava amb més freqüència i en cotes més baixes, i l’hivern era llarg: calia abrigar-se abans de mitja tardor i ja no tornaves a la màniga curta fins ben entrat l’abril. Seria molt partidària de tornar a aquest ordre de les coses, però ja no som a temps de redreçar el desastre climàtic. En tot cas, us he volgut situar en l’espai i el temps perquè parlaré del fred que vaig conèixer al Pallars en la meva infantesa i joventut. I per acabar d’estar situats i que veieu que sé de què parlo us he de dir, encara, que casa meva no estava gens protegida del fred: vivia en una casa vella amb escletxes traïdores que tenia tant de fresquíssima a l’estiu com de gèlida a l’hivern. Ens escalfàvem amb un foc a terra. Els gats de casa també hi acudien, i quan es posaven de cul al foc era senyal que vindria una fredorada. Després va arribar una estufa de llenya i, finalment, una miniestufeta elèctrica –remarqueu que he hagut d’emprar dues marques de diminutiu per descriure-la. A la nit, la imprescindible bossa d’aigua calenta. I a vegades la meva mare improvisava amb una galleta un braser molt reconfortant.

Ja he acreditat que puc parlar del fred, doncs, i em refermo absolutament en el títol. Sobretot per una cosa: el fred és real i la realitat no s’ha de defugir. L’hivern és una part del cicle de la vida. Protegir-se del fred amb aixopluc, roba i calefacció és comprensible, però deixeu-me sentir-lo a la pell perquè, altrament, em semblaria viure en la virtualitat. Entenc que aquest raonament conceptual no sigui compartit per tothom, però com que per a mi és cabdal el deixo escrit.

Deia que el que em porta a defensar el fred són raons emocionals i estètiques, i ara hi vaig. El primer que em passa quan penso en el fred és que recupero la infantesa, i amb ella paraules i sensacions, certeses i esperances. Recupero tot un món. A Gerri de la Sal el fred es deixava sentir a poc a poc: començava amb l’aire fresc de la tardor primerenca i les olors que portava; després la pluja, que no fallava mai, i finalment arribava un matí de gebrada. Llavors la tardor decantava cap a hivern, el fullatge groguenc i vermellós dels arbres queia i les branques descurtes es revelaven com un secret. Habitualment es dibuixen els arbres amb una gran capçada verda, però les branques pelades són de veritat l’arbre: en són una versió essencial, tossudament real. Tot al voltant d’aquests arbres descurts la vegetació menuda o bé s’havia pansit –la pròpia de l’estiu– o bé regalimava humitat –la més resistent. Als horts, els hortolans arrencaven les plantes que ja no donaven fruit i les cremaven; els tornalls quedaven arranats i quiets, descansant. Molts dies d’hivern el cel estava embromat: a tot estirar sortia una raiada de sol tebi que amb prou feines fonia el gebre. Quan lluïa una micona el sol, el gebre feia brillar el paisatge com en un conte de fades. Hi havia dies blancs, i no perquè hagués nevat sinó perquè el cel i els camps eren platejats, sense cap distracció: només la quietud i la calma.

Quan la temperatura és prou baixa i ets a l’exterior, per molt que t’abriguis sents la fredor. Sobretot si fa gisca, s’escola per les costures fins a fer-te esgarrifar. Trobo aquesta sensació molt vivificant. La cara, al descobert, pot arribar a quedar immobilitzada per les fiblades de la gelor. Llavors imagino que soc una estàtua de marbre fred, però blanquíssim, suau i elegant. Després penso que tinc les galtes i el nas vermells i, en fi, diguem que l’estàtua s’humanitza.

A Gerri, els dies més severs de l’hivern gairebé ningú no voltava pels carrers, però aquells que trobaves portaven una bafarada que els sortia de la boca en parlar o respirar. Això em semblava molt graciós: cada persona tenia la seva bafarada, que l’anava acompanyant cap aquí i cap allà. I de seguida a tancar-se a casa, que sembla que cauen les primeres volves de neu. Em mirava la borrufa des de la finestreta de la cuina. Encara tinc a dins el silenci de després de la nevada i la il·lusió d’una bola de neu freda que se’t menja els capcirons dels dits. Ara diria que la neu ho alentia tot: la vida i el temps mateix… Però això deu ser fruit de la imaginació.

Recordant aquell temps, els pensaments se’m passegen per molts i molts dies freds, per racons obacs i humits, per la terra negra i gelada. L’aigua que a la nit havia quedat a la intempèrie en una galleta o un cossi era, al matí, un terrós de gel. Les xumeneies fumejaven i a cada revolt senties aquella olor de llenya encesa. El sol d’hivern era voluntariós i escalfava amb discreció però amb constància, com aquell a qui reca no poder fer més. Jo anava abrigada amb jerseis i jaquetes de llana que la meva mare i la meva germana havien teixit fent mitja durant l’estiu i la tardor, amb molta traça a fer els patrons i les sanefes. A casa sempre hi corrien cabdells de llana de colors, agulles de fer mitja, esquenes i mànigues que s’havien de cosir al conjunt de la peça, i botons triats amb coqueteria.

Els pagesos que ara feinegen pels trossos amb les mans balbes i, en general, tota persona que ha hagut de treballar i ha de treballar en entorns com el que descric tenen tot el dret de maleir-me els ossos, perquè el fred fa de mal passar, ho sé. Però aquests records són personals. Jo, mirant enrere, em sorprenc de com puc recordar tant fred i tant caliu alhora. En aquell temps l’escalfor era preuada, era suficient, era dolça sense embafar. Passava l’hivern amb els dits gelats i l’ànima calenta.

Lèxic i expressions pallaresos (d’acord amb el context)

borrufa: flocs de neu que, en caure, són remoguts i arrossegats pel vent.
descurt -a: despullat -ada.
embromat -ada: ennuvolat -ada.
foc a terra: llar de foc.
galleta: galleda.
gisca: aire molt fred.
molla: mica.
raiada: raig de sol.
xumeneia: xemeneia.