L’homenatge floral

Passejàvem distretament amb el Francesc per carrers secundaris del barri de Trevi, a Roma, mirant d’evitar les gernacions que es congreguen en aquesta ciutat a qualsevol hora de qualsevol dia de qualsevol mes de l’any. Ens en vam sortir, i a més a més vam escunçar una gelateria llaminera. Voltant sense una destinació concreta, els ulls penjats de les façanes i escodrinyant tot el que ens sortia al pas, de sobte vaig veure un bonic homenatge floral a la porta d’un edifici que semblava institucional. Si més no, devia ser la seu d’alguna entitat. Els rams s’apilaven amb equilibri graciós per formar una piràmide de vora d’un metre d’alçària. Emparats en la paret grisa, embellien tot el carrer i hi projectaven una llum amable, un aire de senzilla elegància i civilitat. Quin gest més noble –vaig pensar–, que les persones es posin d’acord a deixar un testimoni anònim d’amor o respecte al carrer. Potser algú havia traspassat o potser es commemorava una festivitat o un aniversari. Havent deixat enrere aquest indret, vaig compartir amb el Francesc l’exaltació contemplativa que m’havia produït aquella visió, la potència dels moments de bellesa que copsem inesperadament. Ell es va girar lentament, em va mirar desolat i em va dir: “Eva, és una pila de bosses de brossa…” Meeeec! La realitat.

Ara, he de dir una cosa: d’això ja en fa tres anys, i jo encara veig l’homenatge floral i em pregunto a qui anava dedicat.