El president

Just abans de sopar, d’esma, vaig engegar el televisor. Com qui fa una acció inconscient i sense importància. Ocupada a parar taula, no va ser fins una estona més tard que vaig parar atenció a les paraules que l’aparell emetia sense treva. Una imatge em va atrapar: des d’un faristol, el president s’adreçava vehement a una audiència silenciosa. L’home gesticulava àmpliament, es gronxava ara emparant-se en una cama i ara en l’altra, decantava lleugerament el cap en senyal de comprensió. Amb vestit impecable i corbata estampada, cabells dòcils i la clenxa al seu lloc. Podria dir que les ulleres li donaven un toc d’enteresa. Em temo que tinc tendència a creure’m més fàcilment algú que porta ulleres… –això és absolutament irracional, és clar. La qüestió és que me’l vaig mirar, i se’m va glaçar la sang en adonar-me que el seu rostre era pla de les ulleres en avall. Era pla, buit, com si l’editor de la imatge s’hagués dedicat per alguna raó incomprensible a esborrar el nas i la boca del president. No era un efecte de pixelat: era inexistent. Us juro que em vaig espantar, i l’espant encara em dura. Perquè li podia suposar un nas que aguantés les ulleres, però la boca… Per què no tenia boca un president que maldava per argumentar de la manera més entenimentada sobre recursos sanitaris, millores en educació, justícia social o equilibri del medi ambient? Per què? L’espant em va baixar a la boca de l’estómac quan se’m va acudir l’explicació: no tenia boca perquè no deia res, només paraules que no anaven enlloc, una vèrbola sofisticada i ostentosa, una pararealitat discursiva. I ell no podia controlar el devessall de mots que omplien el silenci però no servien en absolut per comunicar.

Ara recordo que vaig sentir una cosa interessant a la ràdio, deu fer cosa d’un mes. Ve mig a tomb d’això que vaig veure. Llucia Ramis explicava el concepte flosti o flòstic per fer referència a les paraules i, en general, al llenguatge que ha estat buidat de significat a truca d’usar-lo artificiosament i sense una voluntat de comunicació, sinó més aviat amb la intenció de captivar, confondre, manipular. Gràcies a la seva explicació vaig conèixer el concepte i el seu creador, Antoni Ferrando, que té al blog Kampa un Diccionari català del flòstic. Tot i que no he pogut comprovar-ho, dono per fet que el mot flosti o flòstic s’ha triat pel significat que té en algunes comarques catalanes i que explica aquesta entrada de la Neolosfera: ‘una cosa que no serveix per a res’.

Un exemple terrible de flosti és el mot llibertat en boca de segons quin polític d’ultradreta. Però també mots com preacord –o tens un esborrany de l’acord o, ho sento, no tens res–, comparativa –que és una comparació, i ja està– o l’expressió si algú s’ha pogut sentir ofès –a veure, si estàs demanant perdó deu ser per alguna cosa.

És greu, aquest imperi del llenguatge desvinculat del significat, perquè el que ve darrere és perdre’s en aquest aiguabarreig de paraules i delegar el pensament en aquells que el fan servir. Com a antídot, recomano a qui no l’hagi llegit encara el llibre 1984, de George Orwell, en el qual se’ns dibuixa un món distòpic on es parla la neollengua que imposa el Gran Germà. En aquell món, una promesa és un “compromís categòric”, el Ministeri de la Pau gestiona la guerra i el Ministeri de la Veritat s’ocupa de censurar i modificar convenientment les notícies. Una de les consignes del Gran Germà és “La ignorància és la força”. No, la ignorància és debilitadora i perillosa.