Adaptació de la rondalla pallaresa
Al Pallars Sobirà, a prop del poblet de Solduga, hi ha un forat que diuen que mena a l’infern mateix: el forat de la Querata. Solduga ara és un llogaret solitari i silenciós, però anys enrere hi vivien uns quants veïns i veïnes que conreaven la terra i pasturaven el bestiar per aquells encontorns. El terme és pendent i rocós, i només amb molt esforç s’hi havien pogut fer unes quantes feixes per llaurar pla. Per això, i perquè les cases del poble s’apilen al peu d’una penya que els fa de recer, els habitants de Solduga tenien el malnom de roquerols. Els roquerols sabien del cert que el forat de la Querata era una boca de l’infern, i no s’hi atansaven ni poc ni molla.
A la Genoveva li havia parlat del forat la Jovita, una padrina de Gerri de la Sal a qui mai no se li acabaven les històries: sabia tants contes i llegendes que en podia explicar tres cada dia: per esmorzar, per dinar i per sopar. Segons la Jovita, el que tothom deia era que de tant en tant el dimoni sortia del forat de la Querata i voltava per Solduga i altres poblets de la vora, com ara Enseu, Useu, Bresca o Baén. Quan trobava un ramat de corders se’ls enduia cap a l’infern: aquell forat els engolia i ja no es tornaven a veure. Era un misteri, i pobre del pastor o la pastora que s’hi trobava.
La Genoveva era una mossa decidida. Hi va rumiar molt temps, en tot allò, i va arribar a dues conclusions: primera, que no treia cap a res queixar-se del dimoni si mai ningú no l’havia vist robant bestiar; i segona que, si allò que s’explicava del forat de la Querata era veritat, no es podia permetre que el refotut dimoni robés ramats. Després de fer aquestes càbales, li va semblar que calia arribar al fons del misteri. Ho va exposar tot al Tonet i el va convèncer que l’acompanyés a Solduga per explorar el forat. El Tonet era un padrí de Gerri de gran bonhomia, sempre disposat a donar un cop de mà.
Així doncs, ja tenim la Genoveva i el Tonet enfilant el camí de Gerri a Solduga: cap a la muntanya de Pentina, cap al barranc de Riumajor, cap a la font de Comacalent i amunt fins a Solduga.
En arribar a Solduga van recórrer tota la rodalia del poble, baixant fins a Espluga i pujant fins a Esplà. Després d’escodrinyar molts racons van trobar el forat que buscaven, just a sobre del barranc de l’Infern. El forat s’obre cap a dins de la terra com una gola retallada i esgarrifosa, fosca des del començament fins allà on arriba la vista. L’avenc fa honor al nom, perquè una cosa querada és una cosa rosegada i negra.
La Genoveva va endinsar-se al forat i de moment només trobava negror i més negror. L’entrada era un llit de rocs i arrels, i calia caminar a poc a poc per no entrepussar. De fora estant, el Tonet li deia:
─ Genoveva, para compte!
Ella s’arrapava bé a les parets de roca. Es va haver d’acotxar perquè el forat s’estretia. Tot era foscor, i tanmateix no hi feia fred ni s’hi sentia humitat. D’algun lloc li arribava una alenada d’aire i una flaire dolça que la tranquil·litzava. La Genoveva va esmolar l’oïda i li va semblar que sentia una remor d’aigua. Va anar avançant, cada vegada més encongida per l’estretor de la gruta. Quan ja gairebé no veia la llum de fora va albirar un punt de llum al fons del camí recargolat de la Querata, i això la va animar a arribar-hi. Va veure que podia apartar algun roc amb les mans, i després d’espedregar una estona aquell punt de llum es va engrandir fins a la mida d’una moneda d’euro. N’hi havia prou per espiar.
A fora, el Tonet s’impacientava. Ja feia estona que la Genoveva havia entrat al forat i no tornava. Neguitós, va cridar:
─ Genovevaaaa!
Des de dins li va arribar la resposta, però només va entendre…
─ …beeeeé!
Va decidir esperar una mica més.
A dins, la Genoveva estirava el coll per arribar al seu espiell. Va fer el cor fort, convençuda que veuria l’infern. Per no fer soroll, gairebé no respirava. Pregava que cap dimoni no la descobrís, perquè llavors sí que hauria begut oli. Amb un nus a la gola va guaitar pel foradet. Primer va quedar enlluernada i no veia res. Però vet aquí que, a poc a poc, va poder ullar el que mai no diríeu… No veia pas l’infern: ni rastre de calderes ni focs ardents, ni la cua de cap dimoni…
Què hi havia, al cor del forat de la Querata? El que veia la Genoveva era una gran estesa de prats verds solcats per rierols. Els prats arribaven fins a l’horitzó i s’ajuntaven, allà, amb el cel blau. Hi havia ramats de corders que paixien aquí i allà, sense fer-se nosa els uns als altres perquè hi havia herba tendra per a tots. No s’ho podia creure, i va tancar els ulls. Quan va tornar a espiar es va convèncer que sí, que amagat pel forat de la Querata hi havia un món ignorat: pastures flonges i aigua transparent que esquitxava les poques pedres que trobava al pas. I, al cel, un blau triat per un pinzell agosarat: un blau lluminós i clar a l’horitzó que es tornava blau de viola de bosc si miraves amunt.
La Genoveva va recular per sortir del forat. A fora, el Tonet l’esperava delerós de saber què li havia de dir.
─ I doncs, què? Es veu l’infern?
Ella es va posar a riure i va dir:
─ Allà dins no hi ha pas l’infern, sinó prats de pastura i molts ramats de corders!
En haver escoltat tot el relat de la Genoveva, el Tonet va quedar pensarós. Al capdavall, va dir:
─ Ja es veu ben clar per què desapareixiven els ramats… Anaven a buscar pastures més bones i després ja no voliven tornar al país dels roquerols! I tothom donava la culpa al dimoni! Pobre dimoni!
CCHavien descobert el secret del forat de la Querata: era un camí cap a terres planes de prats vastíssims i ben regats que els roquerols no haurien pogut ni somiar. Què passaria si se sabia aquest secret, si se sabia que tots els ramats perduts anys enrere eren en aquells prats? El Tonet ho tenia clar:
─ Pots comptar! ─va dir─. La muntanya s’emplenarà de gent que hi voldrà ficar el nas. Aviat hi vindran cotxes a raig! I després hi voldran fer un hotel, dos hotels, tres hotels…
La Genoveva va imaginar aquells paisatges tranquils envaïts per una gernació, va imaginar camions emportant-se’n els corders a l’escorxador i va veure els prats trinxats per fileres de cases.
Tots dos ho van tenir clar: van pactar que no dirien res a ningú, i van tornar a tapar l’entrada del forat de la Querata. Txxxt! Aquí no ha passat res, i deixem els corders i el territori en pau!
No m’ho invento: Forat de la Querata.
Lèxic i expressions pallaresos (d’acord amb el context)
corder: xai.
entrepussar: ensopegar.
molla: gens.
padrí -ina: avi, àvia.