O i e d’olives. Rodones, plenes, gustoses. Olives verdes i amargues, olives negres i adobades. Olives arbequines menudes, que te’n pots menjar moltes. Olives grossals, que són enormes i només te’n pots menjar tres o quatre. Olives amb gust d’all, de farigola, de fonoll, d’anxova… Amb cebetes, amb pastanaga, amb cogombrets. Lluents. M’agraden totes i m’agrada mirar-les quan estan ben disposades en cossis, a les fires.
Les prefereixo sense farcir, només pel fet que ja són prou bones elles soles. Però, sobretot, fora les olives sense pinyol! Quina mania d’estalviar entrebancs… El pinyol, per cert, és un roiol en la variant pallaresa del català. Un roiol o, senzillament, l’os.
Les olives són un dels plaers de cada dia, d’aquells plaers petits que no generen culpabilitat. Te’l pots permetre en dies enfeinats de bogeria i en dies tristos, i en aquestes ocasions a mi em fan pensar que, tanmateix, a la vida hi ha coses delicades i delicioses.
Les olives i l’oli. El plaer de les olives s’anuncia quan són a l’arbre, penjant com joietes per tot el brancatge. Es gronxen confiades en la robustesa del tronc que les alimenta. Suaus a pesar de la duresa de la terra. Si hi toca el sol ja presagien l’oli brillant que deixarem caure sobre el pa fent filigranes amb un rajolí preciós com cadeneta d’or. L’oli regalimarà pels secrets de cada llesca de pa, de cada fulla d’enciam, i anirà guarnint amb perles lleugeres tot el plat.
Oliveres antigues, àmfores creuant la mar, el pecat petit de sucar amb el dit l’oli que queda al plat i la llàgrima que vessaria, com gota d’oli, cada vegada que veig una olivera abandonada, sense podar, tapada la soca per un herbassal descurat.