Grandària

Fa molts dies que van passar els Reis, i ja és raonable començar a pensar en la carta de l’any vinent. Jo els demanaré coses grans, grosses, amples, gruixudes i voluminoses. Per això he fet la À de GRANDÀRIA. Grandària té un sentit estrictament físic; res de joies ni perfums caríssims. Necessito coses grosses, de bona mida, que es vegin bé. Ho diu la dita: preu per preu, sabates grosses.

A causa de la pèrdua de la visió central, soc incapaç de veure objectes petits, i n’hi ha pertot. Objectes, menudalles, detalls, diferències, filigranes… N’hi havia de delicats, particulars, interessants. Tot ha desaparegut. No era conscient que m’empipés tant  viure en un món ple de petiteses fins que em vaig enamorar d’una bossa de mà de color verd que reposava sobre la taula de la classe de Braille. Em va atreure profundament, primer, el seu color verd d’herba del prat. I llavors em vaig adonar que tot en ella era gran: la bossa en si, les aplicacions de metall que hi lluïen, les dents i el tirador de la cremallera… Vaig sentir un gran confort.

Per a una persona que no hi veu bé, hi ha una llista de coses que haurien de ser grosses. Ara n’enumeraré unes quantes, amb vista a la carta als Reis. Tot això que esmento hauria de multiplicar la mida per dos, per tres o per quatre, segons el cas.

Al carrer, els semàfors. També els números de portal, els rètols i senyals, els cons i altres avisos. Els aparadors de les pastisseries. Les bicicletes i patinets. Algunes persones menudes. Els ocells, els flocs de neu i els estels. I, més ençà de la via pública, només per no oblidar-me del més important, caldria engrandir les claus de casa, les monedes, els televisors de menys de 65 polzades, les figures del pessebre i els ninotets que traginen els nens –com ara els superthings i els barrufets del Marc i l’Oriol. Les arracades i els collarets. Qualsevol menja que es posi per picar, com ara les olives, les avellanes, els trossets d’un plat de tast… Per començar a engrandir el món, ja està bé. Potser en resultarà un paisatge una mica estrafet, però habitable.

Imagino aquest món de coses grans i m’agrada. Però no voldria que tot quedés en un divertiment. I ara penso que, així com els objectes petits no els veig, moltes futileses continuen ballant pel meu magí i pel meu ànim. Petiteses del pensament. Nimietats que m’amoïnen en el dia a dia, malentesos absurds, rumiaments que no porten enlloc, queixes i laments, greuges de l’ego que aixeca el dit, recances del passat, beneiteries, carallades. Si, de la mateixa manera que s’han fos els objectes petits, també pogués esbandir tot això… Que es fongués sense solució: bon vent!

A veure si ho puc anar despintant. Llavors quedaran les grans coses de la vida, les coses certes que ens sostenen i que cadascú se les sap. Les rialles, el joc, la col·laboració per construir, la cura, l’acompanyament en el dolor, els lligams entre nosaltres, aprendre cada dia una mica… La lectura i aquests apunts. La tassa de te. I serà infinitament millor habitar el món.