El dofí

Fa cosa d’un mes, en un moment de recolliment, vaig veure un dofí a punt de saltar de l’aigua. Havia anat a visitar el columbari del cementiri i, en un nínxol veí al que jo visitava, vaig veure-hi una petita escultura que sobresortia. Em va semblar molt encertat incorporar, en aquell emplaçament, la figura d’un dofí que treia el seu cos fusiforme de les onades. No em va estranyar gens, sinó que de seguida hi vaig reconèixer un no-sé-què, una missió que el dofí acomplia. I aquí comença un caminet que ara explicaré.

Com em passa sovint quan els ulls m’ofereixen, durant un segon o dos, això que en dic “visions”, vaig quedar captivada. “És un dofí?”, vaig preguntar al Francesc, tement ja que aquella boniquesa s’esfumaria. I ell em va fer notar que era una flor pansida que, essent fresca, havia estat fixada amb cinta aïllant en el frontal del nínxol, encara de ciment. No, no era un dofí.

Tanmateix, la imatge ja la tenia al cap, i sempre em passa que aquestes visions m’estiren cap a una realitat paral·lela que, com que l’he vist, per a mi és molt real. Arran d’aquesta impressió, doncs, vaig voler remenar la qüestió dels dofins uns quants dies; perquè d’entrada, de dofins, no en sabia res. A veure on em porta aquest camí, vaig pensar.

Es veu que els dofins són molt bons nedadors i poden arribar a cinquanta o seixanta quilòmetres per hora. Aconsegueixen fer grans salts fora de l’aigua. Si el dofí que vaig veure hagués fet un salt, m’hauria donat un bon ensurt. Però com que havia quedat amb la meitat del dors eternament submergit, vaig poder apreciar-ne el musell allargat i la típica protuberància del cap dels dofins, que –no és broma– s’anomena meló.

Hi ha diverses espècies d’aquests cetacis odontocets –ja he dit que m’he informat…–. Crec que l’animal del nínxol recordava el dofí mular. Però no patiu si no sabeu com és un dofí mular: senzillament, imagineu un dofí de dibuixos animats d’aquell color gris clar que tots sabem.

Podria allargar-me sobre l’anatomia dels dofins, el comportament gregari i col·laboratiu, la riquesa de la seva comunicació, la complexitat del sistema d’ecolocalització que empren i un reguitzell de dades, però deixaré tot això de banda perquè, definitivament, no és el meu terreny. A mi el camí m’ha portat cap a la simbologia d’aquests animals.

Els dofins són extremament populars i estimats, o sigui que per força havien de tenir una bona llista d’associacions simbòliques. M’he perdut per internet intentant resseguir tot aquest bagatge: el dofí s’identifica amb l’alegria, la intel·ligència, la col·laboració, la protecció, la llibertat, la bona sort, l’equilibri, una guia de rectitud moral, la pau i l’harmonia, l’amor, la vida, la generositat, la calma, la prudència, les ganes de jugar… Déu meu! N’he tingut prou quan he trobat que són un consol davant el patiment. Pobres bèsties, quanta responsabilitat…

Per espolsar-me del cap el batibull d’informacions aplegades amb esforç per la xarxa, he anat a consultar una font sòlida i fiable, de les d’abans, que tinc la sort de poder llegir en audiollibre al fons bibliogràfic de l’ONCE: el Diccionario de los símbolos de Jean Chevalier i Alain Gheerbrant (Herder).

Hi ha una història de la mitologia clàssica que explica com, després que uns pirates van intentar segrestar el déu Dionís quan viatjava cap a Naxos, aquest els va impel·lir a llençar-se al mar, on es van convertir en dofins en una transformació física però també moralment regeneradora. La imatge del dofí s’associa amb les aigües, la navegació, la intel·ligència, la prudència i la salvació. Els benèfics dofins socorren els mariners en els naufragis. Vaig col·leccionant aquestes dades sense saber on em porta un camí que ja se’m comença a fer llarg. Llavors, per fi, llegeixo una cosa que em fa obrir els ulls com taronges. Tradueixo:

“L’home es representa sovint, en l’art grec, a cavall d’un dofí. Aquest animal sagrat desenvolupa sens dubte un paper en els rituals funeraris, on apareix com a psicopomp. Els cretencs creien que els morts es retiren a la fi del món, a les illes dels benaventurats, i que uns dofins els transporten sobre el llom fins a la seva residència d’ultratomba.”

Ja us dic jo el significat de psicopomp, no cal que el cerqueu! Segons una fitxa del Termcat que trobo a l’Optimot: “Ésser mitològic propi de religions diverses que guia les ànimes dels difunts cap al regne dels morts, de vegades a canvi d’un pagament”. I una nota afegeix que els psicopomps s’associen sovint a animals: cavalls, foques, corbs, gossos, mussols o… dofins!

I té, dies després, quan torno al columbari, acaba aquest caminet de coneixement. Gràcies a això que he après, torno a veure el dofí en el mateix nínxol: mig cos fora de l’aigua tranquil·la del seu mar de pedra, el meló arrodonit i el musell afilat apuntant amunt, amunt… Porta a cavall una ànima bona i es disposa a fer un salt fins al cel.