La meva nina

Estic segura d’haver vist, sovint, una nina. Una nina diminuta que m’esguardava silenciosa, com un ninotet d’un racó d’un cromo que no veus si no pares esment als detalls i t’hi fixes molt i molt, més enllà dels protagonistes que acaparen el primer pla.

Em vaig recordar de sobte d’aquesta nina escoltant, aquest estiu, una cançó del cantautor solsoní Roger Mas: “El dolor de la bellesa”. M’agraden molt les cançons del Roger Mas. No solament la música i les lletres, sinó tot el món que dibuixen: el bosc, les obagues a ciutat, la natura sencera, els personatges de la tradició que ressorgeixen amb força, la nova vida dels poemes de mossèn Cinto… Li agraeixo profundament que posi en solfa, i mai més ben dit, tot un imaginari que m’és proper i estimat.

“El dolor de la bellesa” és dels meus temes preferits, tot i que confesso que no sé on ens vol portar la lletra. Les imatges poètiques tenen la missió de commoure’ns més que de fer-se entendre. Sigui com sigui, la cançó és preciosa i, si no la coneixeu, ja trigueu a escoltar-la. A la tornada, diu: “He deixat sola la meva nina i ara no sé on és, la meva nina. La meva nina, on és?”. I un dia d’aquest agost em vaig quedar clavada en sentir aquesta pregunta. Realment solia veure una nina que em temo que he perdut. Fa anys que no la veig, des que la meva visió central va quedar a zero.

Quan mirem una altra persona, en algunes condicions de llum i posició, podem veure’ns reflectits en les seves pupil·les. S’hi retalla una petita silueta que som nosaltres mateixos, com en un mirall. Aquest fenomen va donar nom a la part de l’anatomia de l’ull que és l’obertura contràctil de l’iris: certament, en diem nineta o pupil·la. El mot pupil·la, de fet, té el mateix significat de ‘nena’. Les denominacions nineta i pupil·la s’expliquen per aquesta figureta minúscula que, de tant en tant, podem apreciar en el centre de l’ull de qui tenim al davant. Vet aquí la nina que he perdut.

A més a més de fer-me adonar de la pèrdua, la frase de la cançó també em va fer venir a la memòria l’explicació del paràgraf anterior, que ens va donar a classe d’història de la llengua catalana el professor Josep Moran. I la recança de no veure la nina als ulls dels altres va quedar immediatament compensada per aquest record, que he pogut trobar al Diccionari etimològic i complementari de Joan Coromines.

Coromines diu: “La metàfora nina de l’ull (o nineta de l’ull) ‘pupil·la’ és un fet internacional, que es dona en molts idiomes amb mots que signifiquen ‘nina, noieta’”; ja que, com llegim més avall a la mateixa entrada del diccionari: “el veure reflectida la imatge del que parla en la  pupil·la del seu interlocutor és un fet natural”.

És curiós pensar que la nina som nosaltres mateixos. I és colpidor adonar-se que potser quan podia veure la nina en els ulls dels altres no em veia a mi mateixa tan clarament com ara que ni veig la nina, ni veig els ulls. Com sempre al llarg dels anys, la llengua i els seus viaranys venen a llimar la duresa de les coses i a endolcir-me-les.