L’Arbre

Al centre de la Pobla de Segur, al Pallars Jussà, hi ha l’anomenada plaça de l’Arbre.  És una plaça rectangular i allargada. Per una banda està enganxada a l’avinguda de Sant Miquel del Pui –per entendre’ns, a la carretera per on travessaríeu el poble si hi passéssiu amb cotxe. Per l’altra banda, està ocupada per diversos establiments concorreguts. Habitualment s’hi estenen les taules i cadires de dos o tres bars i és lloc de pas, trobada i activitat per a tothom. Va rebre el nom d’un plataner que tots els poblatans i poblatanes d’avui dia han vist des de sempre presidint, grandiós, la plaça. Un nom no es posa perquè sí, i menys un nom comú com arbre, tan genèric i aparentment poc informatiu. Però aquest exemplar majestuós no solament va donar nom a l’indret sinó que, a més a més, va fer innecessari dir “plaça”: a la Pobla tothom s’entén dient només “l’Arbre”. Per això la majúscula per referir-me no a l’arbre en si, sinó a l’espai entorn seu.

Tot arriba a la seva fi. El passat dimarts 16 de setembre, a la matinada, una branca principal del plataner va cedir i va caure. Per fortuna, en aquelles hores nocturnes ningú no va prendre mal. Després d’aquest incident i havent fet un estudi que posava de manifest problemes estructurals i la presència de fongs al plataner centenari, es va optar per eliminar tot el brancatge de l’arbre per raons de seguretat. Només en va restar un gran tronc escapçat per tot cantó, que també serà retirat.

Amb el que he dit fins ara, els que no sou de la Pobla o no hi heu passat almenys uns quants dies no us podeu imaginar la commoció que ha representat la pèrdua d’aquest arbre singular. Penseu que la seva capçada havia arribat a abastar una quarta part de la plaça i feia rafal cap a la banda de la carretera. Atapeït de fullam fresc a l’estiu o mostrant un magnífic esquelet a l’hivern, la seva projecció  era tan palpable que exercia un silenciós poder d’atracció.

Més enllà de les seves dimensions, el que feia especial aquest plataner era tota l’activitat que havia aconseguit congregar al seu voltant al llarg del temps: cafès, vermuts i gelats a les terrasses dels bars, converses als bancs, transaccions als comerços, concerts, activitats de l’esplai, trobades socials i polítiques. Una desfilada contínua de persones ocioses o aqueferades. Tot, a l’empara del brancatge del plataner generós, que, ell sol, aixoplugava el poble.

L’arbre com a lloc de reunió, com a protecció, com a ésser benèfic i com a símbol de vida i de saviesa es troba en tradicions i cultures diferents, i la potència d’aquesta figura natural sempre m’ha impressionat. Però encara m’impressiona més sentir l’influx real d’un arbre, perquè aquesta vivència em fa veure que el seu simbolisme no és cap invenció mitològica, sinó una realitat que puc experimentar. I això és el que oferia aquest arbre: portava el símbol a la realitat.

Jo, tot i que vaig néixer a la Pobla de Segur i que hi he viscut a temporades, no soc pas qui pot parlar amb més propietat de la plaça de l’Arbre. Però com que l’he conegut i n’he rebut l’hospitalitat voldria desgranar alguns records que en tinc.

Un matí d’estiu feia un cafè amb la Gené en una taula del bar Sport quan es va posar a ploure amb força. Tot i que érem sota un para-sol, la força de la pluja l’hauria fet trontollar si no hagués estat pel brancatge del plataner, que protegia el mateix para-sol. A pesar que queia aigua a semalades, com es diu al Pallars, vam tenir una estona plàcida en què només se sentia el soroll de l’aigua i la nostra conversa.

Anys abans d’aquest cafè, vaig assistir amb la família a un concert de Rosa Zaragoza a l’Arbre. Les campanes de l’església de la Mare de Déu de Ribera van irrompre entre dues cançons i el percussionista va engrescar-se a acompanyar-les en un duet ancestral i magnètic.

Més enrere en el temps, anava a vegades al mercat dels dimecres a la Pobla. Parlem dels anys vuitanta. Una imatge d’aquests dimecres són els rogles d’homes que conversaven i feien tractes a la plaça de l’Arbre. Sota aquella verdor de les fulles, tot de grupets de pagesos i ramaders havien deixat la feina una estona i parlaven de preus de l’herba, de caps de bestiar… Jo no m’hi acostava, però passant sentia l’olor de tabac i de Varon Dandy. Enmig d’aquells homes hi recordo el meu pare, amb la cigarreta als llavis. M’adonava que era un espai masculí; les dones hi entraven i en sortien tot seguit. M’agrada imaginar que ara hi hauria pageses argumentant i decidint.

Al costat d’aquests records n’hi ha moltíssims més, a l’Arbre. Però valguin aquests com a humil homenatge. I, tenint un arbre com aquest, és clar, per Nadal s’havia de guarnir. Superaré tots els rècords d’avançament de les festes nadalenques amb aquesta fotografia de desembre del 2011. Estimeu els arbres i… bon Nadal!