Somni i malson

Voldria explicar un somni que he tingut. En aquests apunts pretenia explicar coses personals, però no tan personals… La qüestió és que sí que relataré aquest somni, perquè de retruc podré parlar d’un lloc molt estimat.

He somniat la casa on vivia a Gerri de la Sal. Els meus pares eren masovers de casa Morreres i, alhora que menàvem la seva terra, fèiem ús de tot un conjunt de pallers, corrals i era. Anys abans, quan l’explotació de la terra i del bestiar encara es feien a la manera tradicional i el territori es conreava de punta a punta, Morreres havia estat una casa forta.

Nosaltres vivíem en una casa de la travessia de Sant Sebastià que pertanyia també a aquest conjunt de construccions. El gruix del complex  s’estenia a l’esquena d’aquesta casa, orientat de sud-oest a nord-est, i es componia d’una gran era, al centre; i, repartides en tres laterals de l’era, les dependències que relaciono tot seguit. Partint de l’entrada adjacent a la casa familiar, a l’extrem sud-oest, i abans de sortir a l’era, hi havia un espai cobert amb una menjadora tot al llarg de la paret; a la dreta, la porquera; a l’esquerra, una habitació on s’apilaven eines del camp i andròmines; sortint a l’era i al lateral esquerre, per ordre, una habitació tancada i fosca on es guardaven les patates, un altre cobert, el corral de la mula, unes habitacions on s’endreçaven mals endreços a banda i banda de l’escala que donava accés als pisos superiors; per tancar el conjunt, a l’extrem nord-est, un altre espai cobert rematat a la dreta amb un gran safareig. A cada extrem hi havia una porta prou gran per deixar passar un carro que, normalment, descansava a l’era. El lateral de l’era on no hi havia edificis estava destinat a femer. Per les escales que he esmentat es pujava als dos pisos superiors, que s’alçaven sobre tota la planta amb sales inacabables de sostres alts per emmagatzemar-hi palla. Mai no vaig veure aquests pallers plens, ni de bon tros. A més a més de pallers, en aquests pisos hi havia un galliner i una conillera que feia servir la mestressa. A tot això s’hi enganxava, encara, a l’esquerra de l’extrem sud-oest, una casa alta on campaven els nostres conills, amb un pati que feia de galliner i, unint la casa amb el complex anterior, una carbonera. De tot el conjunt en quedava aïllat el corral de les vaques, amb paller a sobre, que era a l’altra banda de carrer.

Mai no acabaria de descriure racons del que era, per a una nena, una mena de palau abandonat. Aquestes construccions eren velles i es tractaven amb estricta funcionalitat, amb l’única excepció de les plantes de la meva mare –com ara una gran mata de marialluïsa olorosa. Les zones que no es feien servir, que eren moltes, tenien un aspecte polsós. Tanmateix, en el meu record hi destaquen amb una brillantor especial els indrets on jo m’instal·lava a estudiar, sobre una manta, i també el safareig i l’empedrat de l’era enrivetat d’herba.

El meu somni s’emmarca en aquests espais, disposats tal com jo els vaig conèixer però absolutament transformats. Ja no hi ha racons abandonats a la pols del temps. Les pedres de les parets sense enguixar rellueixen amb lluentor de vernís. A les menjadores hi ha fullets de propaganda i estris indefinits de plàstic de colors. Una llum artificial inunda l’ambient. Els animals han tornat, però no són conills, gallines ni porcs. Recordo, en canvi, el cap d’un dromedari més amunt del meu. Altres bèsties no pertinents volten per l’era: hipopòtams, zebres… També n’hi ha de menuts, que em fa por pensar que són micos. On hi havia la porquera ara hi ha una recepció. A la paret de davant hi ha, en lletres grans, acolorides i vegetals, el nom d’aquesta mena de món de joguina. Quan un posa el seu nom a la paret a dins de casa és que està massa pagat d’ell mateix, em sembla a mi, i així ho penso en el somni. Al lloc on hi havia el corral de la mula, el meu desvari oníric ha tingut a bé de fer-hi un camí que puja a no sabrem on, deixant a l’esquerra una casa també postissa i amb un excés de geranis en balcons i finestres. I, per si no n’hi hagués prou, en tornar per aquest camí em trobo excursionistes que visiten l’invent. I em desperto.

L’era i els corrals de Morreres, igual que la casa on vaig créixer, ja no existeixen. En algun moment d’aquests darrers anys, el complex abandonat va ser adquirit i convertit en apartaments. No els he vist. Espero que hagin conservat algun element de testimoni i memòria del que havia estat un centre de treball agrícola important.

Que els edificis de Morreres, que constituïen un conjunt tan exemplar d’una època –i on, a més a més, jo havia crescut–, desapareguessin per donar pas a apartaments no em va fer molla de gràcia, però ho vaig encaixar. Ara bé, el parc temàtic del somni sí que seria un malson i no el podria suportar. Una cosa és que l’inexorable pas del temps i de les coses comporti canvis i pèrdues, però trair els espais i els objectes convertint-los en caricatures de si mateixos no es pot perdonar. Hi ha res més trist que un carro eternament amorrat a terra i guarnit amb testos?

Lèxic i expressions pallaresos (d’acord amb el context)

molla: gens (en frases negatives).

Aquí, la frase en què apareix molla és negativa: no em va fer molla de gràcia. Però, així com llegint el Diccionari català-valencià-balear d’Alcover-Moll sembla que molla només s’usa en oracions negatives, també es fa servir amb el significat de ‘mica’ en frases afirmatives, tal com recull Pep Coll a El parlar del Pallars (Empúries). Per exemple: Ara em menjaria una molla de xocolate.