Besadura

Un dels majors plaers que em pot oferir un dia qualsevol, un dilluns de fer feina o un dissabte d’empolainar-se per sortir, és descobrir una paraula que m’era desconeguda. Quan passa això, és com haver vist una estrella fugaç de les grosses,amb la diferència que la paraula em queda als dits i la puc dir una vegada i una altra.

I precisament és el que em va passar fa poc, quan cercant un verb vaig ensopegar, pel camí, amb un mot preciós; una serendipitat que només et pot ocórrer si consultes el diccionari amb freqüència.

Ja no recordo què cercava, però tenia relació amb la terrissa. Repassant els resultats d’una cerca a l’Optimot, el meu lector em diu a cau d’orella: besadura. Besadura? Selecciono l’article sencer del Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2, en diem per abreujar) perquè, de nou, el lector pugui reproduir el text en àudio. Diu:

besadura
1 f. [AR] Porció d’una peça de terrissa que resta sense vernís pel fet d’haver estat en contacte amb una altra peça durant la cuita.
2 f. [LC] Senyal que resta en un pa a l’indret on, durant la cuita, es besava amb un altre.

Que ho veieu? Hi ha una paraula per anomenar el senyal que es deixen les peces de terrissa o els pans que es couen tocant-se en un punt! D’això se n’hauria pogut dir tara i avall, i ho hauríem vist com un defecte. Però en diem besadura, que ens porta a la imatge bonica dels petons. Rumio… Repasso les possibilitats que tinc de fer servir aquesta paraula. Poques… No tinc peces de fang amb besadures; potser avui dia ja no es posen a vendre, peces així. No menjo pa pel coi de gluten.

Llavors la temptació és massa forta: no puc renunciar a una paraula com aquesta, tan precisa, tan fina, tan suggeridora. Ni pensaments! Hauré d’inventar-li una accepció que em permeti dir-la, pronunciar-la, mastegar-la, engolir-la.

Ara que som a l’estiu, penso que si dos cossos prenen el sol tocar a tocar i, com qui no vol la cosa, un braç s’enfila sobre un altre braç de manera que al braç de sota no hi toca el sol, potser tindríem com a resultat una besadura, en aquest braç de sota. I potser molts besos, fins i tot… Petons, estimes, potxons… Això seria una altra història. Però tenint en compte que prendre el sol és avorrit i poc recomanable, ho descarto.

En canvi, des que conec la paraula besadura que em ve al cap una imatge insistentment: la mossegada llaminera que faig a la fruita i la marca que hi deixo. La fruita és vistosa, alegre, sensual. Aquest matí he anat a mercat: esteses de pomes, nespres, prunes sucoses, melons i síndries, mangos… Amb prou feines et pots detenir de no menjar-te les cireres allà mateix, a peu dret. I la paraula besadura ja no m’abandona, de manera que he deixat la cuina maca per fer la B majúscula.

Sempre he estat molt respectuosa amb el diccionari normatiu i amb l’acadèmia de la llengua, jo. Els dono molt de valor i molta autoritat. I tanmateix, ara em desmarxaré… Ja sé que mossegar no és besar, però no em digueu que no produeix un plaer indescriptible mossegar la fruita i, mentre el gust i el suc t’omplen la boca, mirar-te aquella marca precisa que les dents han deixat a la pera blanquilla, a la tallada de síndria, a la pruna clàudia… I n’he de dir mossegada, d’això? Vaaaa, deixeu-me’n dir besadura!!

3 f. [LC] Senyal d’avidesa i deler que es deixa a la fruita en mossegar-la amb fruïció.

Aquesta definició inventada no me la voldrien al DIEC2, i tot i això la poso en joc per fer una doble promoció: mengeu fruita i feu-vos petons!