L’estació de tren

He fet el viatge de Barcelona al Pallars amb autocar infinitat de vegades. Des que en tenia divuit, primer cada quinze dies i, en els darrers anys, cada mes i mig o dos mesos. Feu comptes. Conec indrets i detalls anodins del camí, com ara el rètol démodé d’una floristeria de Tàrrega, la façana del cafè Modern d’Isona, una caseta amb jardí a Conques… El títol parla d’una estació de tren i he arrencat amb els meus trajectes amb autocar. M’explico: només vull establir d’entrada que conec a ulls clucs molts punts del recorregut. Vaja, que gairebé res no em ve de nou en aquests viatges.

Arribant a Tremp, l’autocar volta el poble per l’esquerra i accedeix a l’estació d’autobusos per un carrer que transcorre paral·lel a la dreta de les vies del tren però a un nivell inferior. Les estacions de tren i d’autobusos són tocar a tocar. Des d’un nivell inferior, doncs, el carrer fa una pujada decidida i al capdamunt ja tens al davant tant l’estació de tren, a l’esquerra, com la d’autobusos, enfront.

El que esperava fa uns quants dissabtes, asseguda a l’autocar, era exactament això: les dues estacions. Però quan l’autocar va treure el cap al final de la pujada vaig tenir aquest ensurt: l’estació de tren no hi era. Oh! I l’estació? Perplexitat. Més enllà de la zona de vies podia veure camps i arbratge, i les muntanyes embromades al fons. Va ser impactant, perquè mai no havia perdut una cosa tan grossa. A pinzellades, l’estació va reaparèixer. Més tranquil·la, em vaig meravellar de com els meus ulls havien pintat un paisatge plausible en absència de l’edifici ferroviari –més exactament, de com el cervell s’espavila a pesar dels ulls.

No és poca cosa, que desaparegui una estació de tren. I, tanmateix, tota la línia de Lleida – La Pobla de Segur –a la qual pertany Tremp– va estar a punt de desaparèixer als anys vuitanta del segle xx, quan es complien cent anys de la ideació d’aquest traçat ferroviari. Dic ideació, perquè l’execució del projecte arribaria més tard i per etapes. L’any 1885 es va aprovar la construcció de la línia. Les obres van començar el 1907. El tram Lleida-Balaguer es va posar en marxa el 1924. I finalment, amb un endarreriment que la guerra va allargar, el tren va arribar a la Pobla de Segur el 1951, havent superat les barreres muntanyoses del Mont-roig i el Montsec. Molts, molts esforços, en aquells anys, per tirar endavant un projecte que s’havia plantejat com una línia internacional que havia d’anar de Lleida fins a Saint-Girons, a França, pel port de Salau. Aquesta idea ambiciosa explica per què la línia tira bastant directa cap al nord i moltes estacions queden lluny de la seva població. Al capdavall, la idea inicial no va reeixir i la línia va quedar com a via de comunicació i trasllat de mercaderies de les comarques lleidatanes amb la seva capital i, enllaçant a l’estació de Lleida, amb capitals més grans. Molts, molts esforços per fer córrer el tren pel Segrià, la Noguera i el Pallars Jussà, esforços que va estar a punt d’endur-se’n el dimoni perquè, amb els anys, l’ús de la línia va decaure fins a fer-se insostenible. El tren Lleida – La Pobla ha arribat fins als nostres dies gràcies al fet que la Generalitat l’ha assumit dins la xarxa de FGC i l’ha modernitzat. Hi ha serveis regulars, amb major freqüència de Lleida a Balaguer i menor fins a la Pobla. Des de fora del territori, la  línia es coneix sobretot pel Tren dels Llacs: la Garrafeta, un tren històric com els de les pel·lícules de l’Agatha Christie, que circula els dissabtes d’abril a octubre. No us el podeu perdre: 17 estacions d’un altre temps, 4 embassaments, 41 túnels, els intestins del congost de Terradets. Sí, el Tren dels Llacs està molt bé; però el més important és que la línia continuï viva per als viatgers de cada dia: el tren també és vida, i no volem que marxi d’unes comarques d’on ja ha marxat massa gent.

Per això em vaig esverar tant de no veure l’estació de Tremp. L’edifici té l’aspecte de totes les estacions de la línia, una arquitectura ferma i funcional que ja pertany al paisatge. No em costa gens retrocedir en el temps fins als anys cinquanta i imaginar una estació viva… Té cinc vies, entre vies principals, de mercaderies i mortes. Hi ha tràfec. Un funcionari despatxa els bitllets rere la finestreta i surt a l’andana amb la gorra de cap d’estació i abric gruixut. A la façana, mira el rellotge de banda i banda, que marca l’hora exacta. A la sala d’espera s’atapeeixen homes, dones i criatures. Ells porten boina  i fumen tabac de petaca. Elles, dins la sala, s’han tret bufandes i mocadors i deixen veure uns collets de camisa rodons, blanquíssims i planxats. Vigilen els seus farcells. La canalla, ulls grossos i galtes vermelles, fan gronxar les cames inquiets perquè és la primera vegada que pujaran al tren. Ja tenim tren, i tot és nou i modern. El tren arriba de seguida i en baixa el revisor. Això, fa molts anys.

Avui dia, a l’edifici de l’estació de tren de Tremp hi ha un bar restaurant, i tanmateix l’andana única és solitària. Altres estacions de la línia estan abandonades. Sigui com sigui, tant si hi ha alguna activitat com si estan deixades, quan soc en aquestes estacions i  veig que ja no hi ha cap ferroviari que despatxi bitllets o supervisi la sortida del tren penso que hi ha coses que sí que desapareixen, irremeiablement.

P. S.: Trobareu informació sobre la línia Lleida – La Pobla de Segur en aquests webs que he consultat: FGC. Línia Lleida – La Pobla de Segur i Trenpassió.