En un món que viu com si no hi hagués demà, consumint en excés i llençant en excés, foradant el planeta, esprement-lo, xuclant-lo, sacsejant-lo per si hi queda alguna gota que es pugui vendre, hi ha veus que clamen per advertir que el modus vivendi de la societat occidental o occidentalitzada no és sostenible i ens portarà al desastre. Les persones implicades a aturar el malbaratament de recursos i la contaminació insisteixen en la urgència de posar fre i seny al consum, i ja fa temps van popularitzar un eslògan que es coneix com les tres erres: Reduir, reutilitzar i reciclar, el mantra que ens ha d’allunyar del precipici.
És difícil mantenir un comportament estricte pel que fa al consum i al reciclatge. Sempre hi ha un dia que no recicles perquè tens una colla gran a casa i la feina és atipar-los a tots. Aquell dia tot va en doina. Sempre hi ha una peça de roba que no necessites i et compres perquè et queda tan bé… Sempre hi ha aquell punt en què podries millorar: jo, per netejar, gasto massa tovallons del rotllo de paper, ho confesso.
Va ser arran de tibar un altre tovalló de paper que vaig pensar que també pel que fa a la sostenibilitat les nocions que em guien i la meva pràctica provenen de la casa on vaig créixer, una casa de pagès de Gerri de la Sal, al Pallars, als anys setanta i vuitanta del segle passat.
En aquella casa els atuells, els materials, les peces de roba… tot era útil i tot es reutilitzava. Això comportava una certa acumulació d’andròmines, però hi havia esgambi. Com molta gent de la meva generació, vaig créixer veient que els pots de vidre es guardaven per fer conserva, la cassola de terrissa escantellada passava de ser aïna de cuina a fer de test, la llana d’un jersei era per fer mitjons o bufandes una vegada desfet el jersei, les triadures de verdura feien cap al galliner, el marro de cafè es barrejava amb la terra de les plantes, una fusta que havia estat d’un moble servia per apariar una cadira i s’apagaven els llums encesos innecessàriament. “Per què crema, aquesta llum?”, preguntava severament el meu pare. Un llençol amb un set no es deixava de banda: la meva mare hi feia una tarna, i el pedaç podia sortir perfectament d’una tela més vella que es començava a escassigallar però que encara podia proporcionar un bocí de roba bo. Quan vaig necessitar un pot per als llapis vaig regirar casa per mirar de trobar algun recipient que em fes servei, i recordo una sensació de creativitat en aquesta recerca.
Reduir el consum ho fèiem, d’entrada, perquè l’economia era modesta. Però més enllà de l’estalvi hi havia, sobretot, un consum molt racional: al verb comprar hi anava lligat el verb necessitar. La roba, per exemple: calia comprar una camisa nova per mudar perquè l’anterior havia quedat vella, no perquè fos la moda de l’any, ni perquè fos d’un patró diferent, ni perquè tingués un estampat més vistós, ni perquè fos d’un color que et roba el cor.
Ja he dit que es reutilitzava la llana, que s’apedaçaven els llençols i que no es comprava roba perquè sí. Però és que la roba en general mereix un altre paràgraf. Abrics, pantalons, xinesquis1 i tota mena de peces passaven dels grans als xics. La vida de la roba no s’acabava mai, com aquell qui diu: uns pantalons que havien fet servei a dues persones passaven a ser davantal en mans de la senyora Juana, veïna nostra. Del davantal, esquinçat de rentades, se’n feia un drap. I quan el drap ja no s’aguantava encara se’n feia tires, que eren perfectes per lligar les tomateres als parrals.
i així moltes solucions que tenien en comú això: tot té un valor. Amb la inevitable adaptació als nous temps, procuro no oblidar-ho. Encara més, m’adono que puc allargar les tres erres amb alguns mots que em són més propers i que fan concret i real l’aprofitament dels recursos: recossirar, recapte i relleus.
Per saber què tenim a disposició a casa i si ens fa servei és bona cosa fer recossiro als armaris i racons: recossirar, entre altres accepcions, fa referència a l’acció de recercar o repassar en un espai per trobar una cosa. Després d’un bon recossiro és més fàcil reduir, reutilitzar i reciclar.
Una manera d’aprofitar el menjar és recossirar nevera i rebost i fer recapte de miques, trossets i vegetals pansits. De tot plegat en pot sortir una bona coca de recapte, una truita, una amanida. Hi ha dies per fer una recepta i dies per tirar de recapte, vaja.
Continuant a la cuina, relleu és el mot amb què la meva mare anomenava, i jo encara anomeno, el menjar que resta d’un àpat: un tros de truita, un cul d’amanida, un tall de carn escadusser, el suc, una llesca de pa… tot això eren els relleus i mai no es llençaven. (Si no en voleu dir relleus digueu-ne sobralles. Però mai *sobres, per l’amor de Déu.)
He triat un tema ampli, amb mil derivades, i no pretenc pas arribar a totes. Només volia refrescar uns records que em són útils per no abandonar-me a la bogeria de producció, consum i malbaratament en què vivim. Sobretot, volia baixar de l’eslògan a la realitat, que també comença amb erra i és més profitosa.
Lèxic i expressions pallaresos (d’acord amb el context)
aïna: eina.
apariar: reparar.
escassigallar-se: esparracar-se; els cassigalls són els parracs.
parral: pal clavat a terra en el qual s’empara o emparrala una planta.
tarna: pedaç de roba amb què s’ha apedaçat una tela més gran o una peça de vestir.
- Els xinesquis eren jerseis acrílics prims, de coll alt i girat, que quedaven arrapats al cos i es portaven, generalment, sota un jersei de llana. No és un mot pallarès, sinó segurament un manlleu. És la primera vegada a la vida que l’escric. Quan en tingui més informació actualitzaré aquesta nota.
Quantes coses que he après llegint-te!