a, b, c, d…

Dedico aquest apunt als meus companys de la classe de Braille: el Manuel, la Maria, la Noelia, l’Ana i l’Helena. I al nostre professor, el Jordi.

El passat mes de febrer vaig començar un curs per aprendre el sistema d’escriptura Braille, a l’ONCE. En aquesta imatge de més amunt, amb petites espelmes, he escrit les beceroles del Braille: a (un punt),  b (dos punts, l’un a sota de l’altre), c (dos punts, l’un al costat de l’altre) i d (tres punts, en les posicions que en Braille s’anomenen 1, 4 i 5). Encara soc a les beceroles, en aquest aprenentatge, i només arribo a llegir sèries de lletres i paraules per a principiants, i frases senzilles. Però ja en puc explicar alguna cosa.

L’escriptura Braille és per tocar-la i, evidentment, les espelmes de la imatge no acompleixen aquesta funció. Tanmateix, he triat llumets per parlar del Braille perquè tot aprenentatge il·lumina el món  almenys en tres aspectes: allò que aprens, allò a què pots accedir amb el que aprens i allò que aprens de tu durant l’aprenentatge.

Els signes del codi Braille s’estableixen a partir d’una matriu de sis punts, dues columnes de tres. Llegits de dalt a baix i d’esquerra a dreta, són les posicions o punts 1, 2, 3, 4, 5, 6. En funció de quins d’aquests punts tinguin relleu estem davant una lletra o una altra. A banda de lletres, també hi ha combinacions que corresponen a signes, com ara la coma, el punt, el guió, etc. En la fotografia de més avall tot això es pot entendre molt bé: la regleta verda representa una línia de text i els pius metàl·lics es fan servir per escriure perquè donen el relleu necessari. A la regleta hi he escrit llum. Després de practicar amb aquest estri –que fa molt fàcil la memorització del codi i la lectura inicial– es passa al paper i comença la salsa, perquè la polpa del dit s’ha d’acostumar a reconèixer relleus molt més subtils.

Les combinacions de punts no són tan difícils de recordar com podria semblar: cal que t’aprenguis primer de la a fins a la j, i després aquesta base serveix per a la resta. Bé, això, resumint molt resumit… A més a més, cadascú té els seus recursos mnemotècnics. Per exemple, per a mi els punts 1, 4 i 5 de la d fan una part de la forma de la lletra D majúscula. Però això és perquè jo he tingut abans contacte visual amb la grafia; aquest recurs no em serviria si mai no hagués tingut visió. En altres casos la forma no serveix gens ni mica, com ara en el cas de la s: punts 2, 3 i 4.

Pel que fa als nombres, el sistema Braille aprofita les lletres de la a a la j. Per indicar que són nombres, al davant s’hi posa un signe que s’anomena, justament, signe numèric. Si us fixeu en els pisos de l’ascensor, tots tenen al davant aquest signe –una mena de L invertida (punts 3, 4, 5 i 6)– i després coincideixen amb les lletres. Ho podeu comprovar amb les quatre que hem esmentat al principi per als pisos primer a quart. Aquí els recursos mnemotècnics també són personals: D-4 ho he associat al títol superior de català de la meva època; per a F-6 he triat la tecla de funció de l’ordinador; G-7 em porta a l’economia mundial; H-8, d’infaust record.

El Braille, per a mi, era una tira de pèsols. Ara ja no ho és, i en aquest punt us vull parlar del Jordi. El Jordi és el meu professor de Braille. És un xicot jove, actiu, empàtic, intel·ligent, irònic. Va amunt i avall per tot Catalunya ensenyant Braille. És destre i càlid en l’acollida dels alumnes i la integració dels grups. Hàbil per crear i capgirar dinàmiques d’aprenentatge, troba l’equilibri entre assegurar amb calma els passos per avançar i, alhora, plantejar reptes. T’atrapa a la classe des del primer minut fins a l’últim i no et deixa badar; com ell diu, a Braille sempre s’ha d’estar a punt! –noteu la ironia. Des d’aquestes ratlles li faig arribar el meu agraïment.

Ara hi ha suports digitals d’àudio que ens permeten, a les persones cegues o amb baixa visió, llegir els textos en gairebé tota mena de situacions. Però anys enrere, abans d’aquestes tecnologies, el sistema Braille era l’única manera d’accedir a l’escrit. Des que Louis Braille el va establir als anys vint del segle XIX, poder llegir en Braille era vital per a persones com jo. Actualment ja no és imprescindible, per bé que és útil en molts contextos, com ara l’ascensor, les capses de medicaments, les retolacions o les explicacions en alguns panells informatius. Però més enllà d’això, el meu interès en el Braille prové encara de la pruïja de llegir directament un text. Per sort, llegeixo –escolto– audiollibres de tot tipus: literatura, manuals, assaig… Però enyoro la relació directa amb el text, amb el meu ritme i la meva entonació. Ho podré recuperar amb el Braille? Ja ho veurem. Pel camí, una cosa que ens ha promès el Jordi és que millorarem la nostra capacitat tàctil, i això no és poc: on els ulls no arriben és bo que els dits hi puguin arribar. A l’hora d’obrir un envàs, de trobar una eina, de reconèixer les monedes i en moltes altres situacions, els dits han de veure-hi molt bé.

Deia que els aprenentatges de qualsevol mena també ens ensenyen alguna cosa sobre nosaltres mateixos. A la classe de Braille jo m’he retrobat amb una capacitat de riure i de jugar que havia oblidat. Per l’edat, pel caràcter, per ves a saber què, però feia temps que no m’enjogassava tant. I ha estat un guany valuós.

Espero poder fer un nou apunt sobre Braille en el futur i explicar l’argument del primer llibre que llegeixi –La Caputxeta Vermella, que llegeixo ara, no val. De moment em sembla impossible, però confio que si practico assoliré prou nivell per trucar un dia a la porta de la biblioteca de l’ONCE i demanar un patracol per tocar. Mentrestant, m’ha agradat fer la fotografia de les lletres a, b, c i d sobre una tela de seda que l’Ester em va portar de Bali: en la foscor, la llum de les espelmes deixa endevinar uns fils daurats que transporten la meva imaginació cap a l’Orient. La tela, si l’estenem, mostra estampats que tot just puc desxifrar: plantes desconegudes, homes i dones antics que s’alineen en una dansa, animals estranys… Com els llibres, que ens obren totes les possibilitats.