La gormanderia

Ja passa de taca d’oli, això de veure coses que no són. Soc una persona gormanda, sobretot de dolç. Al Pallars fem servir aquest adjectiu, gormand -a, en el sentit de ‘llépol’; no en el sentit que una persona és molt menjadora, sinó que és afeccionada a determinades menges delicades o llamineres. Doncs jo soc gormanda. Això, afegit a les limitacions dels meus ulls, m’ha jugat males passades. En confesso tres.

Fa anys, entrant a la cuina de casa la meva germana, vaig exclamar: “Oh, magdalenes!”, i ja em llançava a encetar la bossa amb aquella alegria que tenim els gormands davant el sucre. Però vaig parar esment en els ulls atònits de la Lurdes i això em va frenar. “Eva, que són patates…”, em deia assenyalant la malla de patates i sense acabar-se de creure que jo no ho hagués distingit. Aix, patates, quina decepció!

Més recentment, a Caldes, vam anar a un sopar de furgoteques i paradetes. Aimava, un grup de  jovent, havia organitzat una vetllada de concerts inspirada en l’Oktoberfest de Múnic. Vam demanar entrepans i un brètzel, imprescindible per fer honor a la festa. Havent acabat l’entrepà, vaig agafar amb cura el trosset de brètzel que quedava –i que em tocava– i em disposava a tastar-lo quan em vaig adonar que tenia un tacte molt estrany. Era paper! Era l’embolcall del brètzel, molt ben cargolat. Els meus acompanyants se l’havien cruspit tot… Quina decepció!

I l’última, aquesta setmana. A la polleria, mentre em despatxaven, vaig veure una renglera de paquets de bombons Ferrero Rocher. Suposo que puc esmentar marques… Eren aquells paquetets de tres bombons –tres bombons no poden fer mal a ningú. Mai no em paro a pensar si és lògic, el que veig: bombons en una polleria? M’hi vaig acostar rumiant si en compraria o només me’ls miraria, i quan hi vaig posar els dits al damunt em vaig adonar que eren envasos d’ous. Ous ecològics, això sí. De poc no en trenco mitja dotzena. En aquell moment em van fer rabieta, els ous eco. La decepció va ser més lleu que en els episodis anteriors, perquè he anat escarmentant.

Em passa que no veig mai una malla de patates on hi ha magdalenes, paper on hi ha una pasta o ous on hi ha bombons, de manera que començo a pensar que els meus ulls són o molt optimistes o molt de la broma.

Repassant aquests moments s’imposa una reflexió: la immediatesa amb què veig una cosa i interpreto el que és hauria de deixar pas a la pausa. I també em caldria practicar una mirada més àmplia, en un sentit no estrictament visual: podria dubtar, podria preguntar. Ara se m’acut que, de fet, aquesta pausa i aquest dubtar, aquest abandonar la immediatesa, són aconsellables a tothom i en moltes situacions. Però, vaja, això serien figues d’un altre paner.

I, tot sigui dit: que totes les decepcions siguin com aquestes que he explicat. Perquè, de situacions més transcendentals en què ens precipitem en poden derivar malentesos més grossos.