El colgó del foc

S’ha acabat l’hivern i l’enyoraré fins que torni. Això ja va quedar clar a l’apunt “A favor del fred”. Quan l’escrivia vaig pensar que el fred no era l’únic que m’havia quedat enrere. Parlava del foc a terra, que a l’hivern era el centre de casa. I em vaig adonar que hi ha un reguitzell de mots que giren al voltant del foc a terra i que fa massa dies que no dic.

Tanco els ulls i torno a ser a la vora del foc de casa meva a Gerri, a la cuina. Un extrem de l’estança era tot xumeneia i foc, amb un banquet i una cadira mitgera, una finestreta a l’esquerra i un safareig a la dreta. Des del terra de la cuina havies de pujar un esglaó per ficar-te en aquell recinte i atansar-te al colgó del foc, és a dir, a l’indret exacte del foc. “No em mouria del colgó del foc”, deien els grans. Aquest preciós mot colgó ve de colgar el foc: ‘tapar les brases amb cendra’ –agafo l’explicació del Diccionari català-valencià-balear d’Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll.

Per delimitar el foc i per emparar-hi la llenya es fan servir, a banda i banda, els capfoguers, que a casa eren unes barres de ferro senzilles, disposades perpendicularment a la paret i amb una elevació frontal. La meva germana Lurdes* m’explica que s’anomenaven caufoguers –variant recollida a l’Alcover-Moll. Des d’aquests capfoguers o caufoguers en pugen, formant una pila, les buscalles que cremaran al foc, destrament col·locades de més primes a més dobles. Els branquillons, el diari o les closques d’ametlla de la base de la pila faran una bona xera, que ha de ser suficient per encendre les buscalles. El repte és que la xera no sigui només momentània i aparent –que no sigui foc d’encenalls, que d’aquí ve l’expressió–, sinó que s’arrapi a la llenya i es mantingui. Capriciosament, del foc en saltaran aixaldes que potser et mossegaran la camisa o els pantalons amb una petita cremada. I això no és l’únic senyal que el foc et pot deixar: si remenes les buscalles amb les mans és fàcil que t’hi quedin mascares. Val més servir-se dels esmolls, sí, però… ai!, la temptació de tocar les coses amb les mans és massa forta.

Sobre el foc a terra de casa sempre hi havia una olla per escalfar aigua. L’olla penjava dels cremalls, que permetien graduar a quina altura posar-la. Els cremalls s’embrutaven de mala manera pel fum i l’estalzí que s’hi anava enganxant, i s’entén que aquest parament no es netegés mai pel fet que el seu destí era tornar-se a embrutar tot seguit. Per això quan algú fa una cosa excepcional, que no passa habitualment, es diu: “haurem d’esporgar els cremalls!”. Per exemple, si jo, que no suporto la velocitat, un bon dia proposo d’anar a córrer al circuit de Montmeló em podríeu dir, amb raó: “ara sí que hem d’esporgar els cremalls!”.

Justament perquè esporgar els cremalls i la xumeneia es fa molt de tant en tant, queden ben arrebossats d’estalzí. Si no el treus, l’estalzí va tancant la xumeneia i hi ha risc que s’encengui amb alguna aixalda. Per això és molt important, cada tardor abans de començar a encendre el foc, estalzinar. A falta d’escuraxemeneies professional, el meu pare estalzinava amb barses lligades amb una corda que permetia moure-les per la xumeneia.

Des que es va encendre el primer foc aquest element ha estat al centre: de la tribu, de la família, de la rotllana de canalla de l’esplai. El foc ens escalfa i ens atreu, ens lliga al seu voltant. Tots acudim al colgó del foc.

Buscalla, xera, aixalda, cremalls, estalzí, mascara… Paraules que vaig aprendre de xica i que he anat estimant com l’escalfor del foc. Després en vaig aprendre d’altres: sintagma, surrealisme, sushi… Però no és igual. A les darreries de març, m’avinc a acomiadar-me de l’hivern, però no de les paraules de que estic feta.

*Sort en tinc, que els coneixements i records de la Lurdes arriben on no arriben els meus!

Lèxic i expressions (d’acord amb el context)

aixalda: guspira.
barsa: esbarzer.
buscalla: tronc.
cremalls: clemàstecs; parament de la xumeneia semblant a unes cadenes disposades verticalment i amb ganxos per penjar-hi les olles.
doble: gruixut -uda.
esmolls: molls; instrument semblant a unes grans tisores però que, en lloc de fulles de tall, té dues fulles planes que serveixen per agafar les brases del foc o els tronquets que hi cremen.
estalzí: sutge.
estalzinar:  netejar d’estalzí.
xera: flama viva.
xic -a: petit -a.
xumeneia: xemeneia.