Anava com un llamp cap a la nevera que tenim al garatge a buscar alguna cosa que havia de menester. Una llimona. He d’aprendre a anar més a poc a poc a fer les coses, però no hi ha manera que m’ho fiqui al cap. Si no hi veus bé has de caminar amb calma i fer-te capaç d’on poses els peus i dels obstacles que hi pugui haver al pas, perquè això contribueix a la teva seguretat. Jo vaig accelerada i rebo cops i ensurts que em podria estalviar. Però, vaja, m’estic desviant del tema.
La qüestió és que anava atrafegada cap a la nevera amb una cantarella al cap: “Una llimona, una llimona…”. Vaig obrir d’una revolada el frigorífic i el calaix de la fruita. I llavors… aaaaah! Em va pujar el cor a la gola: una mà sortia del calaix! Uns dits llargs i rígids que apuntaven cap a mi.
Mentre intentava que el meu pobre cor tornés a mare, vaig reconèixer el manat de pastanagues que havia comprat al mercat el dia abans. Es veu que les havia entaforat de mala manera dins el compartiment de la fruita, i en obrir-lo van aixecar-se lentament, com una mà erta que un moviment en fals fa sortir d’un lloc amagat o de sota terra. Vaig agafar la llimona i després em va fer angúnia tornar a endreçar les pastanagues. Realment les associacions que fa el magí són inquietants. “Prou true crime!”, vaig pensar entre mi.