El déu

Aquesta visió es remunta a anys enrere, però m’he decidit a explicar-la perquè la impressió vívida que em produí es manté en el meu record.

Fa entre deu i quinze anys el barri barceloní de Sant Antoni, entre la ronda de Sant Antoni i el Paral·lel, va experimentar una transformació que el va portar de barri menestral oblidat a barri de moda. Hi obriren locals moderns, chill-out, guapos; de cop i volta hi podies trobar botigues alternatives i, de retruc, el comerç tradicional va reviscolar. S’havia d’anar a veure i s’havia de tastar, de manera que una tarda hi vaig fer cap fent de cicerone del Francesc. El volia portar a un bar súper que fa cantonada al carrer Parlament amb el passatge Pere Calders. En aquells moments, crec que parlo del 2013 o 2014, veia el barri revifat. Després he pogut veure que a aquesta renovació hi ha seguit el que anomenen gentrificació: els veïns de Sant Antoni de tota la vida han hagut de marxar del barri perquè els preus s’han enfilat i són a l’abast, només, d’altres butxaques. Trist i profundament injust, senyors i senyores que maneu tant.*

Però torno a la visió. A la placeta que fa el passatge hi ha, encara avui, dos o tres arbres. A bocafoscant es van encendre els fanals. Llavors el vaig veure: el déu Anubis espiava discretament des de darrere el tronc d’un arbre que, de fet, no bastava per encobrir la seva figura imponent i negríssima. El vaig identificar de seguida perquè les orelles de xacal es retallaven en la penombra. Tot just va ser un moment, i es va amagar. Entenc que passar de la majestuositat de l’antic Egipte a l’ambient fresc de la Barcelona del segle xxi ha de ser un xoc.

Hauria pogut dubtar del que havia vist, perquè només va ser un instant. Però la presència del déu al passatge Calders va quedar confirmada tot seguit: vaig girar el cap i vaig veure, al capdamunt d’una persiana abaixada a aquelles hores del vespre, el rètol següent: AMON-RA. No era ni soc una gran coneixedora del panteó egipci, la veritat, i en general em surt un punt d’irreverència cap a les religions establertes. Però en aquell moment va faltar poc que no caigués de genollons: per molt que no sigui creient, l’esguard de la divinitat em corprèn.

I ara direu que al rètol potser hi deia qualsevol altra cosa… Us prometo que no. Me’n vaig ben assegurar. A més a més, anys després aquesta visió encara em rondava pel cap i vaig cercar a Internet l’empresa Amon-Ra. Em va sortir una empresa de construcció de Barcelona, amb seu a la zona del port –si no ho recordo malament– i amb el mateix logotip que havia vist al passatge Calders: un ull d’Horus. Ara no la trobo. Qui sap si ja no existeix. Hi ha una empresa AmonRa de construcció a Rabat. És possible que s’hagin traslladat?

El que segur que ja no existeix és el barri de Sant Antoni tal com el vaig conèixer quan, a començament de la dècada dels noranta del segle passat, hi anava molts diumenges a remenar llibres de vell i oportunitats. Anubis, que a l’antic Egipte era el déu de la mort, la momificació i les tombes, potser em volia advertir que aquell Sant Antoni que a mi em semblava que s’estava posant guapo eera, en realitat, un món singular i local que tocava a les acaballes per deixar pas al domini dels interessos immobiliaris. Si Pere Calders aixequés el cap esmolaria el llapis per repassar als qui ho han permès.

* Manllevo l’expressió de la preciosa cançó “La gent vol viure en pau” de la Companyia Elèctrica Dharma.