Marrades i dreceres

De seguida que vaig pensar a escriure aquest apunt em va venir al cap el títol “Marrades i dreceres”, per bé que no té més relació amb el contingut que el fet d’al·ludir als camins. Que ja és molt, perquè el protagonista de l’apunt era un expert en camins. Els trobo molt útils, els mots marrada i drecera: expliquen molt més que no solament el camí que tries. La marrada és un camí que fa volta, de manera que no és l’opció més ràpida ni més pràctica; qui fa marrada potser és romàntic, vol evitar algun indret o potser –qui sap!– és un paranoic. La drecera, ben al contrari, et porta de dret a un lloc; la gent que agafa dreceres és pragmàtica, eficient, no està per a romanços.

Després d’aquesta divagació inicial, passo al que volia explicar. Tot això només era per justificar un títol que s’ha colat i no vol marxar. Però ja aviso que en les ratlles que segueixen no he agafat cap drecera.

Josep M. Espinàs va recórrer a peu, l’estiu de l’any 1956, el Pallars i la Vall d’Aran. Era el seu primer viatge a peu. Situem-nos: ara fa 68 anys, a Gerri de la Sal encara hi feien sal; al Pallars i a l’Aran els forasters que ara anomenaríem turistes eren escassíssims; i a Sort un aperitiu de pernil i xolís et costava quatre pessetes –literalment, no és una manera de dir.

El jove Espinàs va recollir l’experiència en un llibre que portava per títol Viatge al Pirineu de Lleida (Selecta), però després en va fer una edició revisada que es titula A peu pel Pallars i la Vall d’Aran, 1956 (La Campana). El canvi de títol obeeix a la voluntat d’unificar els dotze llibres de viatges de l’autor. És ben segur que era un home de marrades, més que de dreceres.

He gaudit de la lectura d’aquest llibre aquest estiu. Una lectura molt tardana, ho reconec. A pesar de la distància temporal, he sentit molt properes la majoria d’escenes que explica Espinàs. Quina delicadesa per parlar de les persones i les vides més diverses. Quin sentit de l’humor més esmolat que gastava. I quina enveja m’ha fet la voluntat de recórrer a peu tot un territori per observar-lo i comprendre’l.

Jo conec un Pallars molt posterior al d’Espinàs, i sempre tindré recança del que ell va veure. Admeto, tanmateix, que si l’hagués acompanyat no hauria copsat ni la meitat dels gestos i els detalls que ell explica. Jo bado massa. Només puc compensar la recança i la badoqueria explicant un parell de coses de Gerri de la Sal que potser haurien atret la seva atenció. Perquè per Gerri, estimat Espinàs, us hauria pogut guiar i ho hauria fet de gust. I d’entrada estem d’acord en aquest punt: “si hi ha un poble amb personalitat, en aquest país, és Gerri de la Sal”. Comencem molt amunt!

Quan Espinàs remarca les penjarelles de paper que troba en alguns pobles que estan de festa major a mi em ve al cap de seguida una escena: per la festa major de Gerri, als anys setanta i començament dels vuitanta, molts veïns arroplegàvem revistes del cor per fer garlandes. Es tractava de desgrapar els fulls de revistes ben acolorides. Cada full doble resultant es plegava dues vegades en sentit horitzontal, de manera que tenies una tira d’aproximadament 50 cm. Amb aquesta tira es feia una anella que es tancava amb grapes, i rere seu s’hi anaven enllaçant anelles semblants fins a aconseguir metres i metres de garlanda en una reutilització creativa que generava muntanyes d’anelles de colors.

En algun moment hauria fet pujar el foraster –com ell s’autoanomena al llibre– fins al camp de futbol, també anomenat jardí. Al 1956 encara devia ser un lloc d’accés al Reial Alfolí de la Sal, majestuós edifici feliçment recuperat per al poble i ara seu del Museu de Gerri. Quan jo vivia a Gerri, però, ja ningú no hi traginava  sal i només era un tros a la part alta del poble.I a mi sempre em feia gràcia pensar que aquell bancal sense conreu tenia dues funcions aparentment antagòniques: els xavals hi anaven a jugar a futbol, però jo mateixa i altra gent, al temps, hi pujàvem a plegar carreretes.

Camí del monestir de Santa Maria de Gerri, a la riba esquerra del riu, Espinàs va fer una migdiada on més endavant hi hauria el parc de Rosa Martínez. El parc s’havia d’embellir amb una obra d’aquella escultora sobre la font, una de les moltes obres seves que Gerri té la sort de mostrar. El foraster no sospitava que aquell indret prometedor allotjaria un cafè d’estiu; el pioner es va dir La Clica. Recordo una petita guingueta i una estesa de taules, bona música i un ambient chill-outmolt abans que féssim servir tants anglicismes.

La mirada intel·ligent de l’escriptor sens dubte s’hauria engrescat també amb una entremaliadura infantil quan, un diumenge d’hivern, tres criatures del poble van aprofitar l’estona entre la missa i el dinar per enfilar-se al segon pis del monestir de Gerri, aprofitant la bastida que les obres a l’edifici requerien. I potser hauria lamentat el contrast entre l’emocionant aventura de la canalla i els renys dels grans.

Perquè ell es va arribar fins al monestir, no podia ser altrament. I tot i que he fet molta marrada, volia arribar en aquest punt. Vegeu què diu Espinàs del monestir: està “abandonat al seu destí de ruïna”, “cada dia es deixa caure una mica més sobre la prada com un gos, malalt, de vell”. Això, al 1956! Jo vaig poder veure el monestir actiu durant molts anys, no només com a seu dels oficis religiosos sinó també com a escenari de concerts. He estat davant del monestir de Santa Maria de Gerri aquest juliol passat, i vaig tenir feina a empassar-me les llàgrimes davant d’una cinta que impedia l’accés a la portalada. Ara són més certes que mai les paraules d’Espinàs.

Podria retenir més temps el foraster a Gerri, però val la pena que el deixi lliure perquè segueixi carretera enllà, cap a Arboló, Baro, Montardit, Sort, Rialp… Visiteu el Pallars, i no estalvieu mai una marrada. Les dreceres fan la vida eficient, però prosaica.