Els ulls

Tinc un forat als ulls. Un forat a cada ull, vull dir. Per aquest forat hi entren coses: branques d’arbre que el vent ha fet caure, ocells despistats, llum. Obro molt els ulls per intentar veure-hi bé, però a vegades no puc aguantar l’allau de coses o la llum, i els he de tancar.

Al món hi ha moltes coses. Això està bé, i no passaria res si no fos que totes s’han de mirar. Hi ha coses petites i coses grans, coses que es dibuixen amb poques línies i coses plenes de detalls amagats. Coses properes i coses llunyanes. Les llunyanes, cap problema: ni les veig ni m’arriben a entrar. Si són a prop i es poden tocar és molt tranquil·litzador, perquè amb les mans puc aturar-les abans que se’m fiquin a dins. El més futut és que siguin a mig camí… Aquestes les miro, i és llavors que entren.

L’únic que puc fer, en aquest món ple de coses, és anar-les mirant a poc a poc. I també, amb un cert esforç, desinteressar-me d’aquells detalls que no veig per molt que m’entri als ulls l’objecte que els sosté. Aquí em cal mostrar un cert desmenjament. No el confongueu amb cap aire de superioritat: la guineu, quan no les pot haver, diu que són verdes.

Sigui com sigui, sempre hi ha coses per mirar. I com que se m’entaforen als ulls d’aquesta manera i s’hi acumulen, resulta que em fan venir mal de cap. De tant en tant abaixo les parpelles buscant una estona de treva en el tràfec dels ulls i en el mal de cap. La necessitat de tancar els ulls fa que trigui molt a mirar el món i les seves coses, vet aquí. Des que tinc aquests forats que m’he tornat lenta com un cargol.

No cal plànyer-se, però. La qüestió és que aquest forat no es tancarà i, mentre tingui els ulls oberts, m’hi aniran entrant tota mena d’andròmines. I el repte és, és clar, com endreço tot això.