Ara no us penseu que m’agrada tafanejar. Bé, potser una mica… Aquell dia senzillament descansava una estona en un banc del passeig marítim abans de tornar a la feina, al migdia. Allò que vas saltant d’un pensament a un altre i mires sense mirar. Quan els vaig veure, però, i és clar que em van cridar l’atenció. No pas perquè dos nois caminessin agafats per la mà, sinó per la manera tan dolça com s’agafaven, amb tanta confiança i aliens a tot. Em va eixorivir el cor l’alegria que els envoltava. Es miraven riallers i relaxats mentre caminaven gronxant-se gairebé imperceptiblement. Vaig apartar un moment la vista de la parella per discreció, i pensava que havia estat una sort veure una escena com aquella; era com una tonada que sents casualment i que et fa posar de bon humor, que et fa oblidar per un moment que a la feina t’hi espera una pila de galerades i terminis per complir. La tarda anirà bé, vaig augurar. La setmana anirà bé. La vida és ben bonica, tanmateix.
Que els nois portessin gorres de plat amb una banda vermella i arma penjant del cinturó no m’havia pas passat per alt. Una parella de mossos d’esquadra agafats per la mà? Em produïa una certa perplexitat, però estava disposadíssima a menystenir qulalsevol retret pel relaxament en les obligacions laborals i de servei públic. Estic de banda de l’amor, jo!
Abans que fos massa tard, vaig voler tornar a esguardar-los. Havien passat pel meu davant i ja s’allunyaven. No s’agafaven de les mans, ara, tot i que xerraven animadament. Vaig girar els ulls de seguida cap a la blavor del mar, no fos cas que el realisme avorrit esvaís la felicitat exultant que havia assolit feia tot just uns quants segons.