Calèndula és una paraula que em sembla especialment harmònica. L’equilibri de les as, la coda n seguint la e oberta i l’enllaç de la u i la ela en fan, a les meves orelles, un mot sensual. Trobo als diccionaris que la Calendula officinalis rep també el nom de boixac, de sonoritat més despectiva. Desaré la troballa, però prefereixo el desplegament sensorial de ca-lèn-du-la.
Confesso que, a banda d’aquesta musicalitat que hi aprecio, només tenia de calèndula una vaga noció de calmant envasat i ressonàncies antigues. Fins que la meva germana Lurdes em va regalar una paperina casolana de llavors de calèndula. Vaig prendre aquella paperina amb molt agraïment, però amb la convicció interior que jo no podria fer florir la planta i que el bàlsam ancestral no era al meu abast.
Vaig acabar enterrant les llavors en una jardinera del terrat sense confiança, sense cerimònies i amb el cor encongit de quan veus a venir que una il·lusió s’esfumarà. I allà van quedar.
Tanmateix, la vida funciona més enllà de les nostres expectatives. La planta va treure el cap aviat, a pesar del fred tardoral. Va créixer amb empenta i, oh meravella!, va florir. Una sorpresa i una lliçó per a la meva tebior.
La calèndula aguanta bé el fred, i només deixa de florir en el pic de la calor d’estiu. El color ataronjat de les seves flors és alegre i generós. Té unes fulles manses i delicadament enganxoses que, si les has deixat marcir, agraeixen l’aigua redreçant-se de seguida. A més a més de tenir propietats excel·lents per a la pell, protegeix l’entorn de pugons i altres plagues.
Voldria assemblar-me a la calèndula, encara que només fos una mica.
______
Per redactar aquesta nota he consultat el DCVB, el Cercaterm i la fitxa de calèndula del web del Parc de les Olors.