L’esperit de la sal

Us explicaré una història que és ben veritat,  tot i que costa de creure.

Heu de conèixer el poble de Gerri de la Sal. És on viu la Genoveva, la protagonista de la nostra història. A Gerri hi ha moltes coses encisadores. Hi ha la Noguera Pallaresa, un riu que baixa content al llarg de tot el poble. Sobre el riu hi ha un gran pont de pedra, i passat el pont s’alça el monestir de Santa Maria. Però, sobretot, a Gerri hi ha una font especial, perquè en brolla aigua salada. Sí, sí, salada!

Anys enrere a Gerri s’hi havien fet tarteres de sal. L’aigua salada s’estenia per les salines. Quan el sol feia evaporar l’aigua, hi quedava una sal gruixuda que, una vegada molta, arribava a ser finíssima. Però amb el temps la gent de Gerri va abandonar la feina al salí: s’hi havien d’escarrassar i hi guanyaven pocs cèntims. Les salines van quedar abandonades. Les salines i el majestuós alfolí, un gran magatzem de la plaça del Mercadal on es guardava la sal abans de portar-la a vendre.

Dibuix de: © Arnau, 2020

Tot això la Genoveva ho sabia perquè els padrins l’hi havien explicat. El que la Genoveva no s’imaginava és que… Però espereu, anem a pams…

La Genoveva vivia amb el seu pare. Casa seva era a la vora del magatzem de la sal, i ella sempre jugava pels voltants. Va ser així que un dia, cap al tard, va fer un descobriment: va veure una figura blanca que espiava des d’una finestra. Era com una persona, però ben blanca, com si fos feta de sal. Quin esglai!

L’endemà va pensar que havia vist una visió. Tot i això, va rondar el magatzem tota la tarda mirant les finestres, ben enreulada per la gisca de gener. Potser havia sigut una visió, però potser no… I si la figura tornava a treure el cap?

A bocafoscant, quan ja volia retirar, la Genoveva es va taleiar que la porta xica del magatzem era entreoberta. Des de dins la guaitava una silueta blanca. Ella es va aventar a córrer i va entrar a casa esfereïda. El pare apariava el sopar.

–Què tens, Genoveva? –va voler saber.

Ella va dir, esverada:

–Al magatzem hi ha un esperit! Anit ja el vai veure!

Després ho va explicar a plaeret. Son pare no sabia què dir-li. Van cridar la tia Francina, l’oncle Cisco, l’alcaldessa i el Tonet, que tenia la clau del magatzem. Van seure tots al voltant del foc a terra, i hi anaven afegint buscalles a mesura que la llenya es consumia en una gran xera. La Genoveva va repetir tants camins el que havia vist que li va passar la por. Però ningú no se la va creure.

–I si hi anéssom a donar una mirada? –va dir l’alcaldessa.

Van sortir a la plaça. La porta de la casa de la sal era tancada. Van escodrinyar balcons, finestres i finestrons. Res.

–Jo no vec cap re d’estrany… –deia l’oncle Cisco.

Però la Genoveva estava ben segura del que havia vist.

–Amb tanta clica de gent l’esperit no sortirà cap! –protestava.

Van acordar que l’endemà la Genoveva i el Tonet anirien sols al magatzem a veure si escunçaven l’esperit.

I així ho van fer. De bon matí, el Tonet va fer girar la clau al pany rovellat: cloc, cloc!, va ressonar a les parets i al trebol. Van anar cap a les naus on abans s’atarterava la sal. Només sentien els seus passos.

–No hi ha ningú. Marxem –va dir el Tonet.

I allavòrens es va sentir un soroll al segon pis. La Genoveva va pujar escales amunt com un llamp. El Tonet va quedar clavat a terra, tremolant. “I si la nena teniva raó?”, pensava. Fent un esforç, la va seguir.

–Qui hi ha? –deia la Genoveva plantada enmig d’una sala.

“Quina bordegassa més valenta!”, es deia el Tonet. La Genoveva també tenia por, però volia saber la veritat d’aquella figura.

Es va sentir un esllai que semblava que vingués del fons dels anys: aaaai… Amb els ulls més oberts que la lluna plena, van veure com un esperit sortia de radere una antosta. Estaven escagarrinats de por! L’esperit els va dir, amb un fil de veu:

–No em voldriu pas fer una estona de companyia? Estic molt sol…

Feia llàstima de veure, amb la roba tota escassigallada i sec com una ascla.

–Però qui ets? –li va tornar a demanar la Genoveva fluixet.

–Soc l’esperit de la sal. Abans aquí hi portaven sal a carretades, i jo navegava tota la nit amunt i avall per cuidar-la. Era la millor sal del món! Jo estava gras i llustrós, allavòrens. Era important! Però quan la gent de Gerri va plegar de fer sal em vai quedar sol a l’alfolí, atrapat en aquestes parets buides.

L’esperit enyorava el temps que el magatzem era ple de sal, quan tenia la companyia dels saliners i salineres. Pobre esperit!

–I com et podrim ajudar, natres? –li va preguntar la Genoveva.

–Si em poguéssou dur una mica de sal cada dia… I vindre’m a fer companyia…

–Això està fet, jo me n’encarrego! –va dir el Tonet.

El Tonet i la Genoveva van explicar a tothom que Gerri tenia un esperit, l’esperit de la sal. Van decidir cuidar-se’n entre tots. L’anaven a veure i li portaven sarpats de sal. Ell se la menjava amb deliri.

Vet aquí com Gerri, gràcies a la Genoveva, va recordar que és un poble saliner de la muntanya. A mesura que l’esperit s’engreixava, satisfet i feliç, tota la vila brillava també com una perla blanquíssima enmig del Pirineu.

I ara que els fets ja són contats,
no rondineu si els trobeu salats!

Dibuix de: © Arnau, 2020

Visiteu el web del Museu de Gerri de la Sal.

Lèxic i expressions pallaresos (d’acord amb el context)

a bocafoscant: al vespre, quan es comença a fer fosc.
allavòrens: aleshores.
anit: ahir a la nit.
antosta: paret prima.
apariar:  preparar.
a plaer, a plaeret: a poc a poc.
atarterar-se: amuntegar-se.
aventar-se: posar-se a fer una cosa de sobte, a la velocitat del vent; aventar-se o aventar-se a córrer: posar-se a córrer de sobte.
bordegàs -assa: noi -a entre deu i setze anys, aproximadament.
buscalla: tronc, tió.
camí: vegada.
cap: pas. No sortirà cap: no sortirà pas.
clica: colla de persones.
enreulat -ada: arraulit -ida de fred..
escassigallat -ada: esparracat -ada, esquinçat -ada; dit de la roba.
escunçar: trobar per casualitat, coincidir.
esllai: crit.
gisca: aire molt fred.
navegar: voltar, caminar sense un rumb determinat.
natres: nosaltres.
padrí -ina: avi, àvia.
radere: darrere.
re: res.
sarpat: grapat.
sec com una ascla: molt sec; una ascla és una estella grossa de fusta.
taleiar-se: adonar-se d’una cosa i prendre-hi interès.
tartera, tarter: munt, pila.
trebol: sostre.
xera: flama viva.
xic -a: petit -a.