
La lletra ò, amb accent obert, de crònica. Fa uns quants dies era Sant Jordi i avui repassava mentalment la diada. He pensat de fer-ne una crònica i m’ha atrapat la vocal accentuada, com em passa sovint.
Sant Jordi és un dia bonic cada any, facis el que facis. Fins i tot quan treballava fins tard i no tenia temps per voltar, fins i tot quan ningú em regalava una rosa, la diada de Sant Jordi era bonica pel que té d’alegria col·lectiva, d’obertura, de predisposició a somriure.
En els darrers anys he celebrat Sant Jordi per fer honor al dia, però amb contenció. Cada vegada he passat menys estona davant les parades de llibres. Fa sis anys que no puc llegir directament l’escrit, sinó que llegeixo amb els beneïts i mai prou lloats audiollibres. Al principi encara fullejava llibres a les llibreries, quan s’esqueia, per pura habitud. Però això ja ho he deixat enrere, perquè ni puc llegir què hi diu ni em puc fer ben capaç de les imatges. Si em veiéssiu mirar cobertes, contracobertes i solapes tindria tant sentit com si em dediqués a remenar el motor d’un cotxe.
Així com en altres ocasions havia fet la passejada d’aquesta diada amb el meu company –que sempre em llegeix i m’explica el que trobem al pas–, enguany la vaig voler fer sola. Vull recollir alguns aspectes d’aquesta passejada pel que tenen de mirada diferent, singular, angoixant i, a pesar de tot, divertida i plaent.
El passat dimecres 23 d’abril, diada de Sant Jordi a Caldes de Montbui, a Catalunya i aviat arreu, vaig sortir de casa amb la il·lusió de viure el Sant Jordi que no es veu. A banda i banda de l’avinguda de Pi i Margall hi havia, de tant en tant, taules disposades a manera de parada de fira i guarnides amb la senyera o altres robes de mudar. La música s’havia escampat pel carrer. M’aturava i mirava cap al cel perquè em toqués de ple el sol radiant. Sobre les taules i al costat hi havia grans cubells plens de feixos del que jo ja sabia que eren roses. Vaig discriminar diferents presentacions de les flors, tot i que no les apreciava amb detall. Això no em va torbar l’ànim, perquè en tenia prou de saber que els carrers de cada poble i ciutat eren plens de roses.
Una altra qüestió és saber qui és qui, perquè de parades n’hi ha moltes: de més comercials, de solidàries, de les escoles, de propaganda… Vaig decidir que podia ben bé prescindir d’aquesta dada. Les roses acompanyaven el meu passeig i amb això en tenia prou. Igualment, quan la parada era de llibres, la prenia com un tot que simbolitzava la literatura. Un tot fet d’esquitxos de colors. Un gran elefant Elmer al carrer principal de Caldes. Un altre! No m’hi aturava. Sí que em sap greu, senyor llibreter, senyora llibretera: no puc tafanejar els llibres. Però només pel fet que vostè és llibreter ja em cau bé i li desitjo tota la sort del món. Li agraeixo de cor la feina que fa. Espero que mai no desaparegui del paisatge i que sempre conservi el gust pel llibre, que segurament és dels pocs productes que dona infinitament mes del que costa. Adeu, bona diada i bona venda!
Em va sorprendre el nombre de parades amb galindaines que vaig trobar. Em van atabalar, perquè no sé què tinc davant si no ho toco i tocar està molt mal vist. Només podia distingir els objectes més grossos i evidents, però suposo que hi havia clauers, ninotets, etc. En definitiva, coses. Faig servir un mot que l’Amaia, de dos anys, m’ha ensenyat que és molt útil: cosa. Quan li preguntes què busca o què té a la motxilla, et diu fent cara de molt interès: cosa. Tota la vida he predicat la precisió lèxica i la varietat de vocabulari i ara em trobo que la paraula realment útil per a mi és cosa! N’hi ha per a llogar-hi cadires!
Passava una mica de llarg d’aquestes parades, però vaig veure que una tenia, al costat, un escúter. Em va semblar que podien ser d’un club de motos, aquella gent, i, com que la meva suposició em va satisfer, vaig tirar endavant. També passava lleugera per davant de parades d’entitats, amb tants papers per llegir que em feien bufar. Més enllà hi havia la parada de la colla gegantera. Vaig veure que havien fet samarretes noves, d’un color rosa xiclet, amb la imatge dels gegants de Caldes. Mira que bé! Em costava reconèixer el Farellàs i la Guisla al dibuix, però vaja… Llavors una senyora, a prop meu, va dir: “Esta gente recogen gatos de la calle”. Ah, hòstia, que no són els gegants, que són gats! No m’abellia, una samarreta de gats…
Vaig fer cap a la plaça de Catalunya, on fan parada les escoles. Amb mal de cor, em vaig saltar les parades dels nens i nenes que proposaven jocs. En una darrera taula plena de coses, per fi, vaig demanar ajuda: “Perdona, que no hi veig bé. Em pots explicar què teniu?” Les noies de l’escola El Farell van ser superamables i els vaig comprar unes galetes de drac.
Havent dinat vaig baixar a Barcelona amb dos objectius concrets: visitar la parada de llibres en Braille de l’ONCE i assistir a la manifestació en favor del català. Entrant al metro, a la Sagrera, hi va haver un moment molt especial: la gent travessava el vestíbul en totes direccions, cadascú rere el seu afany, i per uns instants no hi va haver soroll i tot es va alentir. Cavallers i princeses es movien en una coreografia àgil, tots armats amb la seva rosa. No veia les cares, no veia els tràfecs, només les llances florals que tots duien recolzades a l’espatlla. Jo mateixa em vaig unir a la dansa.
Anar a la parada de l’ONCE va ser fàcil perquè la Maria Rosa l’havia localitzat al mati i em va enviar un àudio amb indicacions molt clares. Allà vaig conèixer la Maria i la Teresa, que treballen en l’elaboració de llibres en Braille. Vaig fullejar llibres infantils amb dibuixos amb relleu i textures i en vaig triar un: Cauen les fulles, de Carme Solé Vendrell. El meu professor de Braille em va escriure una dedicatòria en aquest sistema. Vaig trigar cinc minuts a llegir les dues ratlles que contenia, perquè encara estic a les beceroles, però la satisfacció va ser gran.
A la manifestació hi vaig anar amb el Francesc i la Maria Rosa. Quan vaig acompanyada delego molt en els ulls dels altres, de manera que no tinc observacions per afegir en aquesta crònica. Però esmento la manifestació per tornar a dir que ens hem de prendre seriosament l’ús del català: vull una llengua viva, respectada i compartida. Si som tebis en aquesta demanda el que tindrem serà una llengua folklòrica per guarnir el país amb quatre rètols. Seria imperdonable.
La manifestació va posar el punt final a un Sant Jordi nou perquè, per primera vegada en els darrers sis anys, no va ser un dia de trobar a faltar la visió, sinó de veure-hi una mica més enllà.
Molt bé!