Harmonia

Va ser harmònic el moment en què vaig seguir l’impuls d’entretenir-me a retallar una H amb la bossa de les cebes i a fotografiar-la al terrat de casa. Però quan va arribar l’hora de donar contingut a aquesta imatge l’harmonia es va fondre, i busca-la.

L’ortografia és altament harmònica. En català el mot harmonia s’escriu amb h I no s’accentua: la seqüència ia no fa diftong si no és que la i és una semiconsonant, com a iaia; per tant, en el cas de harmonia no accentuem un mot pla que acaba en vocal. En castellà, armonía no porta h i s’accentua, a pesar de les normes generals, per indicar que en aquest mot ia és un hiat. En qualsevol llengua, un text ben redactat i ben escrit és harmònic. Per mi, aquest valor harmònic de l’escrit sempre ha estat molt valuós i reverenciat. Mira, hi ha qui aprecia la música, els gustos, els paisatges… Per mi un bon text és bonic com el dia que despunta amb un cel lluminós.

Pensava tot això mirant voleiar la H de malla de cebes, i alhora sentia créixer la inquietud dins meu.

D’on venia, aquesta inquietud? De la poca cura per la llengua que veig cada dia i que lamento profundament? De les dificultats que té una llengua minoritzada com el català per mantenir un cert llustre? De fet és veritat que la situació de la meva llengua m’amoïna, perquè la veig patir per dins, amb una gramàtica i un lèxic maltractats; i la veig patir per fora, perquè no està protegida al territori que li és propi. L’estat actual del català és tan delicat com la H de la imatge: quan bufi una mica de vent ja no la veureu.

Tanmateix, la inquietud que sentia mirant la H a l’estenedor era pregona, visceral. Era molt meva. Encarant-la,  finalment vaig poder descobrir d’on venia.

Ara que ja fa més de cinc anys que a causa de la distròfia de la retina no puc llegir directament el text escrit, sinó que necessito un suport d’àudio, em passa que a poc a poc oblido l’ortografia. Tinc dubtes que abans mai no hauria tingut i he de cercar al diccionari o al manual si xivarri va amb b o amb v, o si a pararealitat la erra duplica o no. Això demostra el que sempre han dit els mestres: que llegir millora l’ortografia. D’altra banda, hi ha mots nous que sento ara i adés i no els veig escrits; he de fer un esforç per cercar-los i mirar-los a poc a poc, o demanar a algú que me’ls lletregi per aprehendre’n la grafia; si no, em sembla que no entenc què signifiquen o a què es refereixen. Em va passar això amb el concepte woke, per exemple, i amb el cognom de l’Alèxia Putellas –que per a mi va ser Botellas durant mesos i mesos. També em costa Déu i ajut revisar un text, perquè l’àudio no arriba a tot i em fa basarda haver teclejat malament algun mot.

En aquest haver perdut la immediatesa de l’escrit hi ha molta tristor, la veritat. Però, mireu, també hi ha un sentiment nou de descoberta i redescoberta que em sorprèn. Per exemple, redescoberta de la meravella de la llengua en els mots nous que aprenc, com ara coder. Va ser la meva germana Lurdes qui em va explicar què era un coder: la funda per a la pedra d’esmolar, amb base en punta per poder-lo clavar a terra. O una altra: la Carme explica que, a l’Empordà, dels grills de taronja o mandarina en diuen monges. I aquí la torna també va ser bona, perquè quan ho cerco resulta que monja designa, a més a més, la volva o espurna d’un paper que es crema. Voleu més poesia?

He descobert amb perplexitat, també, que la forma sencera d’una paraula és una cosa que m’agrada mirar per ella mateixa; no per comprovar que estigui ben escrita, sinó com a objecte. A vegades hi ha una curiosa sintonia entre la forma i el significat: cantarella, que es porta la música; codolar, tres síl·labes que roden avall; estalzí, molt més adequat que sutge per anomenar la pols finíssima de la xemeneia.

I més enllà en la contemplació hi ha la descoberta del traç de les lletres. Mai no havia dedicat atenció a la bellesa de la lletra manuscrita o d’algunes tipografies –les arrodonides són les que prefereixo. Ara que he de mirar les lletres d’una en una, com aquell que diu, se m’han revelat precioses.

Les paraules, els significats, les grafies, els traços… Aquesta nova apreciació de l’escriptura és un guany i contribueix, definitivament, a la meva harmonia vital. Vet aquí, doncs, que retrobo l’harmonia de les coses efímeres que sovint ignorem o ens perdem, però que, tanmateix, són grans i reals.