Al meu poble, que des del 2018 és Caldes de Montbui, hi ha una pastisseria i cafeteria on, de tant en tant, vaig a fer una xocolata: l’Alexandre. No hi vaig pas tan sovint com voldria… Hi fan una xocolata boníssima, espessa i aromàtica. En lloc de melindros o xurros, és costum de sucar-hi una proposta local anomenada sequillos. El nom és un despropòsit, perquè els sequillos són flonjos com els núvols del cel.
Parlo de fa un parell d’anys, ja. Acabava de demanar la meva xocolata amb sequillos i m’adreçava a la taula quan vaig veure, penjat en un pany de paret al final de la barra, un mostrari de pitets. Pitets dels que posen als nadons: aquells rodons que fan com una mitja lluna molt grassona i que els arriben d’espatlla a espatlla, amb una punta de ganxet a la vora de sota. Eren pitets blancs, però molt acolorits, amb brodats de conillets, esquirolets, casetes, floretes… Clàssics.
El perquè d’exposar pitets en una cafeteria no me’l vaig pas plantejar. No vaig pensar que el seu lloc era més aviat la merceria del carrer Lleida o alguna botiga de Pi i Margall. Ben al contrari, vaig trobar lògic que en un lloc on la xocolata era tan bona calgués oferir pitets a la clientela. Em va semblar molt bona idea. Bé te’n donen un, quan vas de calçotada!
Com que aquell dia anava amb uns amics, la conversa em va fer oblidar la visió i no em vaig tornar a mirar el cartell expositor. Si ho hagués fet, creieu que hauria desxifrat que mostrava alguna cosa diferent dels pitets?
Passat l’estiu havien pintat el local i n’havien canviat la decoració. Els pitets ja no hi són, però han quedat fixats al meu cap com a singularitat de la casa. Us puc assegurar que els vaig veure, i cada vegada que demani una xocolata a l’Alexandre estaré temptada de dir: “I em podeu portar un pitet?”.