La veritat, fa molta impressió. Ja miro de recordar de seguida que és un efecte, una il·lusió, i que no és real. Però fa impressió i l’angúnia dura una estona. Vaig tan tranquil·la pel carrer i llavors, de tant en tant, veig trossos de persona. Sovint el que veig són unes cames. O mig cos de dalt a baix, sense cap. Però habitualment són unes cames. Un tronc sense cames no seria pas estrany, perquè el que som no s’allotja a les cames.
Veure trossos és un petit ensurt absurd que es combina amb perills més concrets, com ara pilons per als cotxes, bancs, jardineres… No us diré que no tingui un cert temor, segons com, de no veure un banc del carrer i estampar-m’hi. Em posaria vermella com un perdigot i m’emprenyaria amb mi mateixa, i fins i tot hi podria prendre mal. Però els trossos, per bé que sé que pertanyen a cossos sencers, em produeixen un fort impacte emocional. Durant unes dècimes de segon són reals, venen cap a mi. Són allà.
Posem que la realitat fossin aquestes dècimes de segon. Els trossos serien benignes o malignes? Vet aquí que la primera cosa en què penso és la supervivència, la seguretat. La reacció del cervell reptilià em planteja una tria elemental: em puc quedar aquí o, contràriament, he d’arrencar a córrer? Una tria tan antiga com el temps. No és una pregunta fàcil de respondre, però és una pregunta clara. Al segle xxi les preguntes s’han fet cada vegada més complexes, més insubstancials i més capcioses, i nosaltres estem cada vegada menys preparats per enfrontar-nos als predadors.