El cadàver ja no hi era. Vaig passar de pressa i em vaig estremir de pensar el que havia trepitjat. Per vergonya no ho vaig fer, però hauria volgut espolsar-me de seguida el sols dels pantalons per por que aquell neguit que em pujava per les cames no em matés a mi, també. Però vaig tirar avall sense girar-me, perquè hi havia gent i no volia que em prenguessin per tafanera.
Baixava embalada del centre de salut cap a casa i tot havia estat molt ràpid, de manera que no hi puc posar la mà al foc. Però m’hi jugaria el que vulgueu que davant del bar El Túnel, entre la porta i les taules, hi havia la silueta d’un cadàver. Una cadira li tapava la cama esquerra. O la cama dreta, segons si el mort havia quedat en posició de decúbit pron o supí. El mort o la morta.
Havia vist ben bé aquella línia blanca que silueteja un cos sense vida, a terra. Més concretament, havia vist una cama i un braç que havia quedat separat del tronc i aixecat per sobre del cap.
Si em va esglaiar passar-hi per sobre i em va semblar que se m’encomanava algun perill que la línia blanca, inexplicablement, encara retenia, us he de confessar que després una altra emoció va esvair aquesta por i em va omplir d’angoixa: aquella pobra persona morta ja no era al món i el bar era obert; de les taules de la terrassa, plenes de clients, se n’alçava un xivarri alegre i algú, cridant perquè el sentissin de dins estant, havia demanat unes braves de la casa. No som res.