Matí de dimarts al metro. Caminava mig adormida cap a la feina, i devia fer molt mala cara. M’esforçava a eixorivir-me, a dreçar l’esquena, parpellejava de pressa. Per un moment la son marxa, però si bado tornarà de seguida. Quan s’obren les portes del vagó, hi pujo i miro si puc seure. Avui sí, ho necessito. Com que veig un seient buit i ningú me’l disputa, m’hi assec.
Dues estacions més tard hi ha molt moviment de passatgers pels enllaços amb altres línies i amb el tren. No en faig gaire cas, perquè a mi em falten parades. Els nous em passen per davant i segueixen cap al fons del vagó, o s’aturen, s’hi repensen i reculen. Han quedat llocs buits, i la gent els ocupa. Això sempre dura uns instants, i després tot s’aquieta durant una estona. I es llavors que la veig.
Al davant hi tinc les quatre persones que seuen a la renglera de seients confrontada amb la meva. Juraria que en el segon per la dreta hi ha una gata. Ara sí que m’he despertat. Però l’he vist només de passada… Potser m’ho ha semblat… No goso tornar-me-la a mirar. D’altra banda, tampoc no em puc quedar tan tranquil·la, si hi ha una gata asseguda al metro. Com que ningú no sembla inquiet ni sento xiuxiuejos, penso que deu ser imaginació meva. Tan sols he de guaitar dissimuladament en aquella direcció, i segur que hi ha una dona normal i corrent. La miro.
Hi ha una dona. Porta una gavardina beix terrós cordada a la cintura amb un cinturó del mateix color. Les botes, a joc, no li deixen veure les cames. A la falda hi té una bossa amb estampat de plapes marronoses i blanques, i hi enfonsa les mans. No li puc veure la cara, perquè roman capcota, absorta en les plapes de la bossa. Els cabells castanys li cauen a banda i banda del rostre i són encrespats, feréstecs. La cara li queda gairebé tapada rere aquell esbarzer. Sembla alerta, i puc endevinar uns ulls vigilants. Ara ja no vull apartar la vista d’aquella dona, he de saber què amaga. M’hi fixo bé, buscant algun detall que em faci sortir de dubtes. Ella deu percebre el meu interès, i tot d’una aixeca el cap i em mira, reptant. És una gata. És una gata grossa, una gata humana, però el rostre que veig és ben bé de gata.
La gata s’inquieta, perquè se sap descoberta. Per un moment sembla que m’ha de saltar a sobre. El cor em batega fort, però alhora tot és aparentment normal al nostre voltant. Ningú dona senyals de tenir por o de voler apartar-se de la gata. Que potser no la veuen? Me la torno a mirar, i ella encara m’esguarda, ara més tranquil·la. Agafa fort la bossa plapada, i no li veig les mans. Com un imant, el seu rostre crida els meus ulls: una gata. La pell estranyament enfosquida, té un to entre marró i burell i s’aclareix cap a les galtes. No li veig bé els ulls, però sí el nas felí, el musell humit i els punts negres d’on devien sortir els bigotis. La boqueta tancada, gairebé invisible. Déu meu, és una gata! Realment és una gata!
Tot ha passat de pressa, i arribem a la parada següent. Alguns passatgers baixen del vagó i en pugen de nous. Sense deixar de mirar-me, ella s’aixeca amb la bossa arrapada i es gira per sortir del vagó contornejant l’esquema. Però que no la veu ningú? Prudent, faig com tothom i em comporto com si res no passés. Però em costa asserenar-me, i m’adono que tibo el cos amunt, com si la volgués seguir. Les portes es tanquen rere seu, i ja està.
Poso la mà al foc que era una gata. Ara volta sigil·losa, cauta. Que se sap amagar ho sé del cert, perquè al vagó ningú més que jo la va veure. I ara ves a saber on és, ves a saber què fa.
Us ho explico per si algú la veu. No voldria pas acusar-la de res ni fer-li cap mal. Però una gata així és una cosa mai vista i goso dir que almenys convindria tenir coneixement del seu origen. No ho he dit abans, però jo la vaig veure el passat 11 de febrer a l’estació d’Entença de la línia blava del metro de Barcelona, direcció Vall d’Hebron.